Festa Major

És gairebé tardor i la collita ha anat prou bé. El cicle anyal hauria d'haver farcit rebosts, cabanes i els graners amb què haurem d'enfrontar el llarg hivern que s'acosta. La natura sàvia acostuma a conjuminar la feina, les il·lusions o les pregàries perquè així sigui. Comença el nou curs en tots els sentits, una edició més de la lluita còmplice contra els elements amb els rierols, enguany, a vessar. I encara gaudim de camps verd esperança en la treva acordada entre la terra, els homes i els déus.

Avui és dia de trobada, d'exhibició una mica fatxenda i d'ostentació. La vida -hauria de ser el cas- ens tracta bé. Alegria i celebració compartides amb aquells a qui estimem i ens hi volen. A taula, canelons i pollastre. Salut! Diables, bruixes i diablesses pels carrers de la vila han conjurat amb foc i guspires la fita. Desitgem socarrimar els mals esperits i l'herba dolenta perquè no ho esgarriïn.

En algunes cases les mestresses àvies ahir van planxar els domassos i les senyeres per penjar-los a les balconades, és festa grossa. Als pobles una bandera ben planxada fa més patxoca. Com a mínim oneja cura i estimació. Alhora hauríem de contradir la barroeria en afers de banderes –potser encara massa certa i poc subtil- que dibuixava un polític humorista local denunciant que només les arrugades eren cosa de dones.

El repic alegre de campanes acostuma a obrir la festa omplint-la de serenates i passants airosos. En aquesta edició, però, alguns prediquen que el bronze beneït és patrimoni sonor exclusiu per a l'esperit transcendent. També toquen a sometent, a foc o a morts encara que es tracti d'un descregut/da que ha viscut en i del pecat. El tritlleig festiu, malgrat tot, hauria de continuar anunciant el començament de la Festa Major.

A taula hi haurà absències, els forats sentits d'aquells que tenen una cadira buida al cor dels presents. Fantasmes casolans que ronden pels espais i brinden amb nosaltres –Bona festa!

També els que essent invitats no volen participar-hi; acostumen a ser convidats de compromís amb més gana que màsters en matèria afectiva. Els que transiten pel caire del rebuig.

En la Festa Major d'aquest any no hi mancaran les sardanes. Una d'especial amb significació i transcendència. Oberta, que no pretén encerclar res, en tot cas enllaçar un sentiment. Una prova hercúlia, simbòlica i simptomàtica. Combustible per a il·lusions carregat de compromís. Participar-hi o no assistir-hi. Vet ací el dilema que lluita amb la meteorologia adversa, la incomoditat de la distància i la poca empatia. Un gest ben carregat de connotacions i ressò.

Una iniciativa social amb els polítics a remolc. Aquests les passen magres per adoptar i ensinistrar aquesta iniciativa de cadena humana tan gruixuda que ressegueix els indrets, no els encercla. Una sardana sense la imperfecció perversa dels cercles tancats. Una via oberta cap a la independència que al full de ruta polític passa i té una estació anomenada consulta.

Un viatge iniciàtic més que posa a prova la paciència perduda i la tossuderia dels catalans. Un mapa humà que apama el terreny amb fites que bateguen. Homes i dones enllaçats en aquest propòsit que amara el país. Catalans a l'andana d'un rodalies aturat –avariat?- que decep i no té una sortida engrescadora que qüestioni aquest pas endavant. Esdevindrà irremeiable fins al xoc de trens? Que els maquinistes siguin prou hàbils!

Aquí som. Expectants. Amb el braç alçat demanant la paraula. Amarats d'aquest posat mesell i pacient perquè, sovint, ens sentim al marge i una mica diferents.

Bona Festa Major! Bona Diada!