Capitana de la tropa aragonesa

L'albada tardorenca desperta carregada de cerimònies on predomina el lorquià verd guàrdia civil. La diada hispana de la raça marca festiva el pas -Visca el rei! -que s'ho contempla en diferit. I la Pilarica, Ebre enllà on el riu guarda silenci, no vol ser francesa, que es proclama capitana de la tropa aragonesa.

Plaça Catalunya s'omple de banderes. Alícia Sánchez Camacho, la passionària del PPC, levitant com un globus aerostàtic, anuncia que el poble català ha trencat la barrera de la por manifestant-se orgullós de ser espanyol. La majoritària Catalunya silenciosa avui ha pres la paraula i ha conquerit els espais. Multituds multitudinàries haurien col·lapsat la comtal Barcelona –tota- i Catalunya –sencera- menys la part que frontereja amb la dissidència. Finalment, la gentada, acomboiats i emparats per aquella gernació que es va abstenir a la via catalana, ha proclamat l'estat de benaurança d'estimar Catalunya i Espanya alhora. Lletra i música per a un bolero i no tornar-s'hi boig. 

La via catalana, però, fa l'efecte que guanyaria per golejada a la lliga de les manifestacions que darrerament es fan i es desfan. Els estadístics viuen immersos en el repte professional d'esbrinar si els aplegats han estat tots catalans, dels que hi viuen i hi treballen.

M'he creuat al carrer de casa amb un manifestant que onejava una bandera multiús i amb un cor tripartit -com descriu el cantant- entre Espanya, Catalunya i Europa. Som catalans, som espanyols. Sóc un truà, sóc un senyor refila un altre canari flauta. Enlloc he vist un som espanyols, som catalans, que l'ordre dels factors –segons l'aritmètica de l'Esperança Aguirre- sí alteraria el producte.

Les banderes nacionals d'Espanya, a les façanes urbanes, es podien comptar i tampoc semblaria que superessin en nombre a les estelades que perduren i es marceixen entre els geranis a les balconades barcelonines. Banderes i senyeres cromàticament agermanades conviuen afectades per una epidèmia de daltonisme ideològic amb les franges retallades.

Per què no provem a fer-ne un recompte seriós amb urnes i oblidem les estadístiques de l'aproximació interessada? Mai el metre quadrat no urbanitzat s'ha mesurat a pams tan arbitràriament.

Hi ha també a la ciutat un entreacte del mateix cicle dramàtic. Escenografia diferent i bambolines nostàlgiques. Una bona escudella amb brou de gallina preconstitucional que volava baix i escatainava a les rodalies de Sants. Els ultres radicals i feixistes exigint de poder-se manifestar apel·lant a un dret d'expressió que fóra el primer que ens trencarien: la boca, el pensament i l'opinió dels que no entonen les seves ensucrades melodies –Mas, cámara de gas!-.

Que visquin, però, la llibertat d'expressió i el dret de manifestació!