-No és el que sembla, amor!

El desamor és un tema universal. Entre la mort i l'amor hi ha tot un ventall d'harmònics i registres que ens permeten teixir les trames més sorprenents i inversemblants. Sovint, es tracta d'una veritat incontestable, la realitat supera els serials, les novel·les negres, les òperes i la cançó lleugera –com es deia als seixanta-. Hi ha situacions viscudes que no suportarien, per exagerades o extravagants, l'argument d'una telenovel·la en horari de migdiada. Qui s'ho creuria? Però és cert!

En aquest context -de rabiosa actualitat- l'amor i el desamor transiten pels nous canals de les xarxes socials. Una evolució de vertigen que ha esborrat allò que ens semblava el súmmum, els missatges de mòbil, els de text anomenats sms. Després va arrasar el Facebook. I ara, des de fa pocs anys, s'emporta la palma el WhatsApp. Amb aquest col·loquialisme anglosaxó designem la comunicació instantània per excel·lència.

Si el telèfon, aquell aparell negre amb closca de lepidòpter gegantí, meravellava els nostres avis, què manifestarien de les possibilitats actuals. Hem ultrapassat totes les expectatives, menys les que estan per venir. Més relacionats que mai. Més propers i connectats. Però, què dir en aquesta immediatesa frustrant. Als ascensors parlem del temps i a les barres dels bars de futbol. Quina serà la conversa estàndard que en sortirà d'aquesta nova situació?

Aquest WhatsApp, un joc enginyós de paraules que ens interroga, "què passa?", segurament inspirat en aquell "què et passa pel cap" del cosí germà gran, el Facebook, ens ha convertit en addictes –encara més- de la pantalla fluorescent de l'andròmina. Una dependència repelada que viu òrfena de la cosa epidèrmica en l'acte de la comunicació com ens l'havien ensenyat.

El Twitter, per l'economia i l'estalvi de grafies, en un congrés d'acudits cibernètics seria un invent de catalans garrepes. És un allau de titulars més o menys enginyosos, més o menys suats. Com aquelles notes breus arrugades que llençàvem als companys de pupitre mentre el mestre gargotejava la pissarra. La informació metrallada aclaparadorament sense entrar en matisos no té temps perquè caduca així que l'hem emès i una altra boleta impacient ens impacta al clatell. Algunes piulades tenen quelcom d'aquelles pilotetes o grans d'arròs propulsats amb la sarbatana traïdora d'un bolígraf sense mina.

El WhatsApp, mentre no el destroni cap aplicació amb algun plus més, és el rei de les xarxes. El de la piuladissa, que semblaria més propi d'aloses shakespearianes i de Romeus i Julietes endollats, no ha triomfat en aquest vessant. Potser fa curt per insistir en el llenguatge de les emocions cursis i reiterades. Diguem que no dóna la talla per a l'amor ni per a la seducció, la precocitat expansiva de les efusions repetitives no hi caben físicament.

El nostre protagonista, el rei del missatge, és més personal. L'amor en majúscules no és un titular sinó un procediment, un ritual meravellós amb quelcom d'ornitològic. De saltiró de cardina en un teclat excessivament minúscul i subtil. Un colom missatger que ha evolucionat a marcapassos emocional en el mode vibració. Podem viure amatents i angoixadament expectants a un batec que ens porti noves. I d'amagatotis, fent veure que consultem el radar meteorològic, patim un atac de desencís quan el missatge només és l'oferta del supermercat pakistanès de la cantonada.

Aquests dies, al WhatsApp, l'han assegut al banc dels culpables. L'acusen de ser l'eina del crim. La prova material. Com una pistola que fumeja, un ganivet ensangonat, una taca de pintallavis recent, un pèl llarg i ros o una arracada sense aparellar encara calenta al seient de l'acompanyant. Compte amb les evidències i els indicis! Que l'ètica de la infidelitat també té principis i no hauríem de repetir allò tan poc escaient –No és el que sembla, carinyo! –perquè ens han enxampat amb el mòbil encès i amb cara de babaus.

Potser és perquè l'eina del crim –presumpte mentre no hi hagi més proves concloents- ha entrat al sagrat temple de la convivència domèstica i conjugal; com si l'amant/a es materialitzés a l'hora del cafè. Ja no es tracta d'un amor platònic i melós, sinó d'un amor a piles o amb bateria. D'alt voltatge.

Els advocats defensors de l'aplicació al·leguen faltes d'ortografia, icones universals que no diuen gran cosa o arxius impersonals amb acudits i fotos curioses. És la defensa de la ambigüitat comunicativa, com en la interpretació de les lleis orgàniques, la que ens pot salvar de la patacada. Precisament els missatges i piulades que no diuen res són tocs impersonals que afalaguen l'amor propi de qui no es comunica primer. Un altre codi universal que continua vigent malgrat la immediatesa. Qui dispara abans? Ha tornat la llei del llunyà oest amb tot d'indis rondant pel menjador.

Diuen que trenta milions de parelles –milió més, milió menys- s'han separat a causa d'aquest esgarriacries amb tecles virtuals. La gelosia i el desamor tenen indicadors de procés. Saber que has obert i manipulat la cosa i no has contestat a un missatge que t'he enviat, pot ser tan dur com defugir una mirada, rebutjar una manyaga o ignorar un requeriment. Perquè els amants que s'estimen i s'importen de veres tenen, alhora, el dit veloç i el mòbil vibrant.

-No és el que sembla, amor!