Espanya té un problema

Quan la propera entrada d'aquest blog ja era a les linotípies digitals, la TV3 i els mitjans n'han alterat la programació prevista. Al migdia, el president de la Generalitat de Catalunya, l'Artur Mas, ha comparegut vorejat per les formacions que li fan costat; ha anunciat la pregunta del referèndum i la data consensuades.  El dia nou de novembre del 2014.

Si la data és cristal·lina com una font alpina, la pregunta és articulada i amb recargolaments que aboquen a la interpretació. Resta gairebé un any per deixar clar què comportarà el resultat llegit en percentatges de vots segons les opcions. Més que una pregunta simple i unívoca han acordat una subordinada de complexa sintaxi ideològica.

S'ha fet un petit pas de gegant per començar el procés malgrat que la majoria dels polítics socialistes catalans no siguin companys de viatge en aquest camí cap a la consulta. A les essències de l'ADN centralitzador, el PP i Ciutadans, es mostren coherents amb en Mariano acumulant adverbis esdrúixols absolutament sense matisos en la inapel·lable impossibilitat plausible de celebrar aquest referèndum el dia previst al calendari del santoral democràtic, i que avui s'ha marcat de color festiu.

Espanya té un problema. Què ofereix a canvi que no siguin negatives reiterades en superlatiu i apocalipsis cosmogòniques. O amenaces, alguns no estan per les subtilitats amb urnes ni els sil·logismes amb interrogant. En Mas –l'Àrtur, com el bategen- que també tragina una carreta de compromisos i de comparatius de superioritat, sembla que ven quelcom més -ho intenta- en positiu i sense agressions dialèctiques ni perdre-hi les formes, els bous o les esquelles. Esperem que el carro no vagi ple només de fum i de confeti nadalenc. Però a Catalunya sí que hi ha certa, o molta, il·lusió pel projecte a què aspira una part de la societat. És a tocar. Catalunya vol marxar. Allí on des de l'altre barri hi situen un panorama dantesc de devastació postnuclear quan els separatistes expliquen la versió del conte de la lletera amb vaques que pasturen a la terra de Xauxa.

L'estat té un problema. I gros! Perquè les aspiracions dels independentistes, tant els històrics com els de la nova formada, es veuen concretades i es perfilen. S'han posat fites, dates i mapes a la consulta. Quelcom que va més enllà de les formacions de carnet i amb representació parlamentària. És el retruc i l'eco que els polítics s'han vist obligats, mal que els pesi o gràcies a això, d'adoptar com una criatura pròpia. Diguem que la paternitat biològica, o la culpable del pecat, pertany a la societat civil catalana –la de la cadena humana- que se sent bandejada d'aquesta Espanya que, avui, ha patit un contratemps més i no és d'un calibre desdenyable.

Acció i reacció. Les profecies per preveure'n les declaracions i les intimidacions a la consulta s'han verificat –i més que ho faran-. Sentint algunes veus conciliadores de la cosa mediàtica episcopal d'altiplà, ja ens podem calçar si aquesta partida de cartes no ens és mínimament favorable. Ja no parlo de victòria contundent, que les treves es poden pactar, si és vol. De moment, som davant la negació total. I ara què, doncs?

El país té un problema. Però no és, afortunadament, aquell conflicte basc. Que el problema catalán ja pentina cabells blancs quan no alopècia de la que es converteix en epidèmia global ultrapassada la centúria. Enmig hi hauria l'antecedent recent de l'Ibarretxe. Avui me l'ha recordat en Mas quan deia allò de "la mà estesa". El dirigent basc ho va reiterar fins a deixar-hi les ungles de la loquacitat en el Congrés dels Diputats a Madrid. Una, i una més, vegades insistint en "la mà estesa". En va tornar cap a Bilbao amb l'extremitat amputada dins d'un tupperware enterrada en glaçons. No estic al cas de si la hi van poder reimplantar i si ha recuperat, a dia d'avui, tota la mobilitat política. Em temo que no. Simetries polítiques del moment Ibarretxe conflueixen en la manca de suport –com ara- dels populars i dels socialistes a la iniciativa.

Hi ha matisos, dibuixats a llapis i també amb tinta indeleble, però les rèpliques i les mans esteses –esperem que no amputades- s'assemblen molt. Llavors, el PP va canviar el codi penal introduint la subtilesa democràtica –i dialogant- de castigar amb pena de presó qui convoqués un referèndum sense permís de Madrid.

No és que es Espanya es trenqui, s'ensorra. I no ho dic des de la prepotència dels que aspirem al paradís regalat i sense problemes de la independència egoista. Si al pastís autonòmic de l'actual estat espanyol en quitem la porció geopolítica i estratègica, la que diuen algun dia connectarà amb Europa –AVE i Eix mediterrani-. La que disposa d'un port potent i un aeroport cada vegada més internacionals. La que ostenta un pes prou específic i significatiu en el PIB i les exportacions –em solidaritzo amb els productors del cava nadalenc i prometo beure'n més-... Què resta? La queixalada territorial fa mal i va més enllà dels rancis arguments decimonònics de la indissoluble unitat de la nació amb vocació per esdevenir far d'occident.

Si els polítics, els gestors que han de sintetitzar les sensibilitats i aspiracions civils, no són capaços de trobar un espai on tots ens hi puguem sentir confortables i acollits en la diversitat polièdrica tenim un bon embolic.

En el foc nou dels vells arguments irreconciliables i esgotats s'hi ha de coure i repensar un nou estat, una nova administració amb renovada predisposició per la justícia social, l'equitat i l'eficiència on les oportunitats esdevinguin possibles.

Així es presenta i es pot percebre aquesta ocasió. També amb un punt de clau roent en l'actual context on arrapar-s'hi. La fem i la voldríem imaginar com la sortida al túnel negre ple de fum que fuig d'unes valls on regnen la manca d'il·lusió, la corrupció, el desprestigi polític, la promesa mentidera, la demagògia i, sovint, l'insult a la intel·ligència.

Qui no cau, doncs, en la temptació de sortir corrents al carrer tot preguntant on són les urnes i quin dia ens deixen votar.