Llums

Un conte -o una crònica- de nadal?

Camino sense anar enlloc per la Barcelona vestida de vespre enmig de l'esclat de llums llampants en la bellugadissa apressada. Els turistes també van de bòlid encalçant espirituals messies; no us perdeu, companys, resplendeix un far intermitent disfressat de paraigües cridaner.

El rovell de l'ou urbà s'ha abillat de lluentons que pampalluguegen fent l'ullet il·luminant-nos de consumisme. Nadal ja! La ciutat i la festa s'entesten a redimir-nos. És l'esclat de les bones intencions des dels millors desigs.

Al cel també s'ho contemplen –bocabadats- venus insolent i una ungla de gat urpint el firmament com una lluna. Preludien el devessall d'optimisme que amara l'advent? No ens perdéssim, amics. L'estel fa via i ses majestats de l'orient feinegen atrafegats a les drassanes, prop dels grans magatzems, carregant els camells d'il·lusió i de presents.

Vagarejo badoc. La ciutat irradia alegria. Miro. Però hi ha qui deambula solitud no volguda, qui esperança perduda i qui pidola estirant la solidaritat dels dies allargant la mà mentre atalaia el dring d'una moneda. Impostos de caritat nadalenca per a qui conjura la sort per tenir escalf, salut i feina. El món, Barcelona, ací!

Aturat a la cantonada estratègica dels silencis gòtics alço el cap i miro enlaire. Fanal enllà on s'hi amaguen -juganeres i rancunioses- venus i la lluna disfressada d'urpa felina metàl·lica, m'amaren infanteses de neu i poble, quan les volves silencioses esclataven als ulls innocents i es fonien amb incredulitat. Neva!

Sense remors, en la polidesa blanca més neta imaginable, l'univers davallava arrebossant-nos d'alegria i de temor immaculats. Un espectacle sota el pàmpol de la bombeta precària a la plaça. El vertigen dels flocs, parracs de neu aterrant, glorificava la lletjor ordinària dels dies, les coses i les cases vestint-los de núvia enfredorida. Encara érem neu verge sense trepitjar.

Al pla de la catedral, a la fira dels pessebres deconstruïts, s'hi esmicola el trencaclosques de la il·lusió no retrobada. Cerco entre les paradetes, però no en venen o n'han esgotat les existències. M'adono com la vida ens castiga amb les diòptries dels anys i ens encartona aquelles sensibilitats màgiques. Ens caldria una escala de gat per tornar a enfilar-nos-hi, a les balconades de la infantesa. Endormiscats espiàvem els patges casolans quan ens omplien més d'esperança que no pas de regals.

Em conformaria amb la nitidesa de la lluna nadalenca a la ratlla de l'horitzó, però només els demanaré -a la carta d'enguany- que em tornin a portar paciència per a qui m'ha de suportar i tendresa per a qui m'ha d'envoltar.

M'arribo a la Plaça de Sant Jaume i m'aturo a contemplar el miratge de pessebre. Grimpo a peu pla, com un patge de rei mag, pels terrats d'una Barcelona impossible. Espio per la finestra el menjador parat de nadal buit de presències i amb massa cadires buides.

Paro l'orella de la melangia. És el perfum de les melodies nadalenques amb tenors infantils recitant, enfilats en una cadira, poetesses que ens abandonen. Semblaria que només la màgia de la innocència ingènua ens pot alliberar de la foscor solsticial.

Intentem-ho –malgrat tot- de ser feliços. Siguem bons minyons!