Puente a Mallorca

La postal del dia és la infanta Cristina entrant als jutjats de Palma de Mallorca. Just acaba d'arribar amb avió procedent de Barcelona. El fil musical a la cabina de l'aeronau -una banda sonora per a la notícia- és la música de Los Mismos, es tracta de la peça Puente a Mallorca, un exitàs dels anys seixanta.

 La rampa s'ha convertit en un concurs de cops de colze plena de càmeres i mitjans de la premsa rosa pàl·lid [Serà maravilloso viajar hasta Mallorca]. El carrer principal respira expectant i curiós amb el públic carregat d'ensaïmades, de banderes republicanes i amb pancartes burletes. Ha entrat un vehicle negre, una carrossa de gama mitjana amb els vidres foscos [Tengo miedo al avión también al barco]. L'acompanya en Miquel Roca –un avi de la Constitució- i un altre advocat, la defensa [Serà maravilloso]. Ha caminat onze passes –la premsa, objectiva, s'entreté a comptar-les-.

Sense maquillar, amb un somriure circumstancial assajat –propi de l'ofici-, hauria accedit al jutjat sense passar per l'arc detector [Sólo caminando en bicicleta o en autoestop]. Un tràngol per a la corona i per al exduc de Palma. La casa reial hauria aturat, prudent i temorosa, l'agenda del dia mentre l'Urdangarín, castigat a la raconada de pensar, deu exercir de cangur. "Com ens hem de veure", es lamenta la nissaga amb un transistor enganxat a l'orellal. A aquestes hores els galgos i els podencos al servei de la monarquia flairen l'oreig de les conseqüències Espanya endins i els estralls col·laterals frontera enllà.

L'enigma del segle s'ha resolt en l'entremig de dues possibilitats, a peu o amb cotxe [?]. Li haurien estalviat una passarel·la encara més llarga, una penitència de vergonya pel mal cap del tarambana de l'Iñaki. Calien tots aquests tripijocs per viure millor que els marquesos, només com a un duc? La imatge internacional llepant-se els micròfons i enfocant les arrugues sense pomades de la filla del rei és tot un quadre de la millor època del Goya. La maja enxampada.

Sis hores eternes de declaració. Un rosari de preguntes amb sis misteris dolorosos sense el goig ni la glòria certa d'haver-se acabat el virginal calvari que ha patit la infanta. Tot per amor. S'encenen els neons de les revistes del cor i s'apaga la devoció en aquest Judes de gendre tocacampanes.

Els súbdits addictes a la cosa reial en fèiem prou amb què s'estiguessin quiets a les fotos. De saber mantenir un posat de calendari o un perfil numismàtic. Mira que quedaven bé, moderns, gairebé progressistes. A la campechanía, marca de la dinastia borbònica regnant, la parella arrelada a la ciutat comtal hi afegia el plus del bilingüisme postmodern embolicat amb disseny i esperit olímpics. N'hi hauria hagut prou amb exercir estatuaris –un celebrat passi torero que consisteix a fer-se l'estaquirot davant les banyes del brau rabiüt quan envesteix-. Quiets! Pentinats, ben vestits, somrients amb la mesura assajada i un curs d'estiu per aprendre a saludar ergonòmicament, una tècnica per a no lesionar-se el canell. Doncs, no!

Què o qui va empènyer l'Urdangarín? No se'ns passés per alt l'origen plebeu del pollastre, la dada fonamental de la trama. Perquè els defensors de la sang blava sense barrejar amb bastardes genealogies sabem que aquests assajos sempre acaben malament. Ja hi va haver qui el classificà d'experiment per amor. Quina bajanada! Ser consort d'un noble de la cort és un ofici amb el qual s'hi neix. És cosa de bressol. Demostrat!

Cansat de menyspreus, de ser l'últim de la fila, de marcar el pas com l'aneguet lleig a la corrua reial, de viure a l'ombra del petulant cunyat que li refregava pels morros a cada àpat i a cada desfilada familiar, de l'èxode als virregnats costaners del reialme, de no poder recaptar impostos ni de disposar d'una hisenda descentralitzada de la vila i la cort d'altiplà, es va voler espavilar. Crec que aquests són els motius, la causa real, que l'assisteixen i li atorguen la raó. Compadiu-los! Llàstima que les males companyies el van tòrcer i/o li van prendre el pèl i el crèdit. Jo estic per creure que el van utilitzar amb mala fe i pitjors intencions. Altres van pensar les malifetes i en van estar els manefles de la cosa. A ell, una vegada més, el van relegar a exercir d'efígie, a deixar-hi el perfil. El van convertir en un baix relleu per a una moneda falsa i corrupta. Pobre!

I ella? Ara viu com una mena de princesa rampant amb un Cosimo decadent que salta d'arbre en arbre fugint dels assetjadors. Italo Calvino ho va descriure magistralment. Ai, l'amore! És maco i meravellós, però l'amore è imperfetto!

Per tot això, jo me la vull creure, la princesa. Vivia tan encegada d'amor, tan confiada havent delegat i dimitit de l'avorrida intendència dels negocis del marit, que no en sabia un borrall. Signava, assentia, feia veure que hi entenia i que ja li estava bé. Estampava un gargot displicent. Somreia –Coses del Ñaki! Afers del meritori cònjuge que hi deixava les ungles per donar-li allò que li arrabassaven la vida i la cort, una existència digna de princesa desterrada que s'havia de guanyar les garrofes en una oficina d'una caixa d'estalvis perifèrica.

Esperem que la justícia ho sigui, de justa. Que tingui en compte totes les circumstàncies, els agreujants i els eximents, que aquests últims –vistos sense passions ni perjudicis- han de pesar molt. Posats a trobar arguments, demanaria un tracte igual a tota aquella soldadesca, tropa de fortuna, que ha robat, prevaricat, s'ha enriquit a costa dels diners de tothom i encara passeja perfum del car, havà cubà i l'amor propi sense taca ni remordiment.

Descanseu, s'Altesa Reial!