Febrerades

Els festivals, els premis multitudinaris, les convencions i els congressos tenen quelcom de sant onomàstic o d'aniversari socials –Per molts anys! –En vida teva –responien les criatures de poble educades com cal. Trobades i aplecs per definició feliços. Qui gosaria fer retrets el dia del sant. Ni el cunyat o la cunyada –sogre/a si escau- més recalcitrants s'atrevirien a retreure'ns res. Només que floretes o desigs afortunats i adients.

Passades les festes tradicionals i descomptats els períodes de vacances, ens hem d'empescar esdeveniments que han d'endolcir la monotonia aspra i freda dels mesos més lletjos de l'any. Estic per declarar-los no grats, el gener i el febrer; amb predilecció per aquest mes que, sàviament, algú va escurçar per amorosir-ne els efectes. De la feixuga pujada del gener que resta deixatada durant tot l'any de crisi i la minvant alegria consumista, al febrer, per mèrits, jo l'equipararia al dilluns dels mesos en el calendari anual. Quin mes més sense virtut! Ni carn ni peix, com un tràmit perquè arribi la llum de primavera, el renéixer dels sentits, la renovació de la vida i de la sang.

Em pregunto si aquesta atonia estacional se suportaria sense esdeveniments que endolceixin els dies i els irradiïn de claror els focus que substitueixen els ensucrats llums nadalencs. Mesos de bufanda i de vellut, enemics irreconciliables amb l'epidermis bruna i sensual del tòrrid estiu. No hi ha pas color!

Les desfilades de moda, analitzat l'esdeveniment mes des del caire antropològic que no pas des del vessant de la tendència, són el pretext perfecte per amorosir la tristor continguda. Un goig! Com una glopada de sensualisme fora de temporada que ens avança uns models impossibles que algú deu lluir en la intimitat. Alhora, un exemple a no seguir en la magra eixutesa d'una ossada angular ben posada, però poc amortida. Deslliureu-nos de les anorèxies!

Hivern també se'l pot il·luminar amb espelmes aromàtiques i d'ambient. Premis i gales de cinema diversos que apleguen la faràndula bohèmia i transgressora amb la classe política que, per un dia, es despentina i s'hi barreja. És la penitència de suportar l'acidesa ben trobada, les vindicacions gremials i la crítica, sovint, sense embuts dels saltimbanquis de pantalla i bambolina contra els dirigents que en pateixen la fiblada amb un somriure i sense perdre-hi el posat. Quina gràcia!

Una categoria cosina germana de l'anterior n'és el lliurament dels guardons literaris. Aquests esdeveniments, molts de patrocini privat, tenen quelcom més de substància, d'aquella que es toca. Ben dotats i lliurats enmig d'un bon àpat, habitualment un sopar amb molta metàfora a la carta, confereixen la majoria d'edat als agraciats i vénen a ser com la consumació d'un sagrament. Les noces entre un editor i un autor. Es resolen en una nit frenètica i passional amarada d'enveges i de recels. Una bona manera, per això existeixen, de promoure les novetats anyals previstes i planificades. La resta, amb massa freqüència, concurrència comparsa il·lusa i esperançada amb les celles socarrimades i irradiades per la pàgina blanca i virtual d'un ordinador que pampallugueja. Clic!

En la tardor dels patriarques i en la fredor de la realitat excel·leixen els congressos i convencions polítics. A la festa ordinària de les cambres de representants, a les sessions plenàries i a les inauguracions de caire divers sobresurten les trobades de partit. Els simposis, s'anomenaven així les segones parts dels banquets grecs i romans clàssics on els convidats bevien, cantaven –himnes de cohesió?-, recitaven poesies i conversaven. En aquests actes, com que no hi acostuma a haver enemics entranyables sinó partidaris i adeptes, la crítica s'amoroseix esdevenint acudit. Estan dissenyats per llepar ferides, unificar discursos i engreixar l'amor propi. Arengues a la tropa!

 Tot distreu. El circ, per exemple, el major espectacle del món farcit de funambulismes de la corda fluixa, pallassos, mags, dones barbudes sense depilar i forçuts abillats amb samarreta imperi de lluentons, el volem privar de l'exhibició animal i ferotge de lleons, tigres, elefants i serps. Per aquest ordre i en taca d'oli territorial. El Parlament vol promoure la prohibició, vigent a Barcelona ciutat des del 2003. S'ha acabat d'exposar tigres elefants i lleons. De cavalls i camells en podríem parlar. Com de quissos matemàtics, virtuosos del càlcul mental i l'aritmètica de la subsistència. L'èxode del circ haurà de coincidir –també- amb l'inici d'una nova època en la qual els genets de la Guàrdia Urbana substituiran els magnífics cavalls pels siderals patinets d'última generació. Bestieses!

En Pla ho anomenaria collonada –desfilar amb patinet de gala-, apel·lant a la terminologia pagesa de l'Empordà que escurça les perífrasis i escapça els circumloquis. M'hi adhereixo tot reivindicant, però, que els i les models de la passarel·la llueixin un punt més pneumàtic. Que els de la faràndula no perdin la mordaç visió genial de la vida. Que les convencions i els concursos diversos siguin tots justos. Que el circ pugui exhibir dones barbudes i homes bala. I que el festival quotidià de les voreres urbanes visqui estalvi de les deposicions traïdores d'una exhibició canina sense aritmètica ni punteria.

Bon febrer!