Pàtria i Màtria

M'adono que, des que tinc penjat aquest blog, l'esfera perfecta del rellotge ha fet una volta completa al sol. Tornem a celebrar el dia de la dona. Rellegeixo l'entrada que vaig anomenar Dones. M'hi reconec i subscric allò que fa un any deia al respecte. Ho tornaria a signar. 
[ http://joseplabro.blogspot.com.es/2013/03/dones.html  ]

Intentaré no reiterar-me. No insistiré en el paper de les persones, dels éssers en global i dels seus drets que semblarien inqüestionables. Si parlem de persones ens estalviem gèneres. Tot un exercici gramatical difícil de concretar. Obviar el masculí i el femení, quan aquesta substancialitat evident abasta i amara també allò inanimat, és una tasca de filigrana estilística. Però ho tenim muntat així. Un anell no és una anella ni una porta és un port. Tampoc un ase és una somera, burro!

Hi ha adjectius que no diferencien allò mascle d'allò femella o mots que només es declinen en un dels gèneres. Per què? Quina va estar la raó gramatical d'aquestes convencions. Està per estudiar i concretar els arguments i les causes d'aquestes irregularitats formals quan així les vam consensuar. Segur que hi ha motius de tota mena i de ben pintorescos. Alguns -i algunes- es pregunten com és que no es va imposar el neutre, el gènere gramatical que hauria estat políticament més correcte. Una de les respostes cal cercar-la en el paper de la dona que al llarg de la història han escrit els homes.

A les campanyes per esbrossar el llenguatge sexista hi han acabat germinant feixugues males herbes retòriques que empastifen els discursos de crosses innecessàries i reiteracions no funcionals per a la comprensió o la informació. Lector i lectora, mestre i mestra –d'idèntica reiteració fònica- no aporten cap plus en el significat d'un discurs. Són poc eficients des del punt de vista de la semàntica. Només es tornen pertinents quan hi afegim connotacions d'índole social, ideològica o de tarannà pretesament no masclista.

Allò formal, allò innecessari i allò improductiu, però, participa de la grandesa de la utilitat del que per substància es pot considerar inútil. Que hi ha de més estèril que els formalismes socials que no pretenen cap mena de producció. Per què ens entestem en saludar-nos, en demanar-nos com ens tracta la vida o en desitjar-nos el millor. Rituals que no cotitzen a la borsa neoliberal dels valors humans. Encara està per inventar, o que algun emprenedor s'hi interessi, la franquícia dels bons propòsits sense interessos.

Som homes i dones. Vivim dones i homes o a l'inrevés en un tot harmònic que ens fa teòricament iguals davant dels déus i de les lleis. En podríem parlar molt de la lletra menuda d'aquesta aspiració fal·laç. Deixaré el vessant diví per més endavant. Que els déus es perdonin, si escau, a si mateixos des da la seva magnificència i justícia divina. Que així sigui!

Reprendre el cantó humà de les lleis fetes pels homes a la terra. M'abstinc d'emprar la fórmula "homes i dones" perquè el protagonisme en matèria legal, encara avui en dia, a les balances de gènere –que no a les fiscals tan d'actualitat- el plateret dels jutges de pes i dels ministres amb criteri guanya per golejada el de les jutgesses i el de les ministresses. Visca els neologismes.

Si cataloguéssim la legislació que produeix un estat es podria classificar fonamentalment en dos grans grups. El de les lleis comestibles i el de les no comestibles. Ambdues apunten a la capacitat per digerir-les d'aquells a qui van adreçades. Les sentències comestibles incideixen bàsicament en la butxaca del ciutadà/ana. Sancionen, recapten, regulen relacions d'índole comercial entre l'estat i el contribuent. Són lleis, decrets i resolucions que es mesuren en comptant i sonant que pagant Sant Pere canta i Barcelona és bona si la bossa sona.

El segon grup de lleis de l'àlbum legal d'una societat, les no comestibles i no comercials, són aquelles que pretenen incidir en allò transcendent, moral o ideològic. Fan diana en l'actitud, les maneres de fer i pensar, en els usos que pretenem modificar. Normes que, des de l'exquisida bona voluntat materno/paternal de l'estat –la pàtria i la màtria-, tenen cura i prevenen que anem de pet a les calderes d'en Pere Botero –no confondre amb el subornable Sant Pere cantaire-.

El paradigma de les lleis no comestibles, perquè avui toca, és la de l'avortament. Dedico, doncs, la versió anyal del dia de les dones al ministre de justícia d'Epanya i Notari major del regne, a l'excel·lentíssim senyor Alberto Ruiz-Gallardón.