Ulleres de fusta.

Diu el poeta que la veritat cal cercar-la en un mirall fet a miques i que cadascú en tenim el nostre trosset. Recompondre aquest trencadís deu comportar la certesa autèntica de la realitat. Dit d'una altra manera, tot es veu segons el color de les ulleres amb què ens ho contemplem.

Cara A-.

Sants i els aldarulls d'aquests vespres darrers també són un mirall –o un aparador- trencats. Cassolades, manifestacions, incidents, barricades, corredisses. Un maig casolà del XXI en un barri barceloní que abasta per mimetisme, o solidaritat, a d'altres indrets urbans. En el blanc i el negre dels vespres calents s'hi respira la por, la indignació i la demanda de més contundència policial davant dels brètols, aquests bàrbars d'extraradi molt divers, que assoten la pau nocturna. Incívics que es droguen, altrament anomenats paràsits socials que, sense ofici ni benefici, ocupen la sacrosanta propietat privada –declara una veïna indignada-.

Girem el disc!

Cara B-.

Refila la melodia desafinada, una mica a deshora, d'una lletra que propicia una peça lenta, d'arrambar, cercant la reconciliació quan el símbol ja jeu abatut com un colom atropellat en una vorera. L'ajuntament ha decidit de paralitzar la demolició de Can Vies -Se equivocó la paloma –en versió Núria Feliu mentre carrisquegen els violins i una excavadora socarrimada treu fum pels queixals.

Un titular de premsa anuncia quelcom impossible, "El fiscal vol prohibir als detinguts manifestar-se els pròxims dies". Com s'ha d'interpretar? Sembla que existeix la voluntat d'estalviar-los la presó provisional a canvi de no assistir a manifestacions a tot Catalunya durant els propers dies. En el procediment per complir la mesura, la policia haurà de passar llista abans que comencin els disturbis.

Com que l'advertiment només afecta l'espai aeri català, que anar a Madrid és un cop d'AVE de no-res i que l'epidèmia no remet, la policia ja ha blindat la Puerta del Sol davant de la marxa de suport convocada en defensa de Can Vies. Que els nacionals agents homòlegs dels Mossos d'Esquadra viuen un trasbals per anar-ho a veure. Fan passeres Ebre ençà i Mançanares enllà en un no parar per encertar on la faran els absentistes de Sants.

Ens reconforta l'ímpetu del conseller Espadaler quan adverteix que "els Mossos d'Esquadra catalans no faran ni un pas enrere". Una bona consigna per afavorir el clima de diàleg proclamat pel pacifista Trias, el mariscal en cap que la pot haver errat en l'estratègia de fets consumats que han propiciat l'enderroc.

Certament complex. Conciliar sensibilitats, pors, indefensió i justícia per arribar a una treva –que no a un acord- ultrapassa l'anècdota d'un Centre Social Autogestionat per okupes i bàrbars de la llamborda. Un còctel abrusador on es rosteixen a les brases de la ira el mobiliari urbà, les unitats mòbils de TV3 i el temor dels comerciants. També hi crema, segur, quelcom més.

Es barregen –vull pensar que per pur atzar- en l'atmosfera urbana d'aquests vespres, alhora, el fum negre de Can Vies amb la fumata blanca dels palaus de justícia. S'ha representat un acte més de l'opereta de la corrupció amb gran èxit de públic i togues. Coincideixen els fets de Sants amb què la cúpula d'una caixa d'estalvis s'esmuny de la garjola prometent que –a més de no assistir a manifestacions- trencarà la guardiola i retornarà el que ha pispat.

Aquests de Caixa Penedès només han estat els teloners de la gran estrella del Primavera Sound, en Fèlix Millet. Ha reaparegut als escenaris per complaure'ns en aquest fulletó per capítols que no sembla pas que s'hagi de resoldre. L'inefable cavaller del Palau de la Música se n'ha tornat a escapolir, d'una condemna mandrosa. Deu tenir la raó o el mirall de la veritat sense trencar, sencer encara!

El contrapunt en l'aiguabarreig de fums nocius –i arguments que no poden justificar la violència- cobreix el cel d'aquesta setmana. Ara al plateret de la balança que mesura els okupes de carrer hi oscil·la la condemna que es voldria aplicar per la crema de contenidors. Algú suggeria cinc anys de presó.

Recompondre la sensació de justícia costa si no és que deixem de contemplar-ho amb unes ulleres de fusta. Més encara si el reflex el cerquem en la trencadissa.