Abdicar

La notícia corre pels mitjans com la pólvora. L'anunci d'una compareixença d'en Mariano, per sorpresa i a primera hora del matí, ha fet entreveure una remodelació de govern després que el PP hagi analitzat els recents resultats electorals amb una maquillada a la plantilla ministerial.

No ha estat ben bé així. M'han alertat els jubilats al cas de les obres del barri en assemblea permanent a la cantonada. No s'han pres pas l'abdicació com un estat d'orfandat sense remei. Només es tracta de canviar el rei en un ritual, com una mena de comunió –exemplificaven-, perquè sigui vàlid davant dels déus monàrquics i dels súbdits. Avui el dia és radiant i sembla que l'estiu ja s'ha decidit per la calor.

De bursada hem començat la setmana amb un dia històric, dels que omplen les pàgines a les cròniques. Primer amb les declaracions molt serioses del president del país, del mateix protagonista i del president de la Generalitat. Després, les oportunes reaccions enllaunades sense massa elaborar, arxius històrics d'imatges biogràfiques greixen els minuts amb continguts mediàtics obviant la diversa fauna cinegètica.

El rei ha dimitit! Visca el rei! De Joan Carles I a Felip VI. Tindrem monedes per encunyar, reis jubilats i un papa retirat. Hi ha de tot, i més, en aquest moment apassionant. Cal suposar que els cercles –lobbys- monàrquics han estat al cas, l'han analitzat i han determinat perquè l'abdicació s'ha de produir just en aquest punt estival temperat fugint de les previsions excessivament tòrrides.

Era una possibilitat enraonada que després de les ensopegades múltiples del rei i de les xacres que n'han afeblit l'estat de salut, es plantegés deixar-ho estar. Doncs no, al contrari. Quan s'hauria entès i acceptat més la raó per promoure el príncep, ell oferia el penediment i en mantenia les regnes. Per això el gest d'aquest matí resulta tan imprevist. Hauran pesat més les circumstàncies que no pas la voluntat del mateix Joan Carles I?

Què li poden haver fet entendre a l'avi monarca perquè hagi decidit repartir la legítima i el ceptre. Una ullada a l'índex de popularitat –que no passa pel nombre d'Holas i revistes setinades venudes- deu haver estat demolidor. Mai la monarquia democràtica havia gaudit de tan poca consideració. Massa fronts oberts, massa escàndols. Alguns de simpàtics i d'altres més paquidèrmics, com la corrupció que ha arreplegat el gendre.

El lobby dels de la sang blava i els seus comercials, després d'un estudi de mercat, han decidit fer obres a la corona espanyola. Renovar el palau, pintar i redecorar, sense tocar cap columna ni cap paret mestra. Només una repassada en la carrosseria sense valorar si cal transformar el sistema de tracció o el motor.

 El PP just ha fet calaix i els beneficis dels comicis europeus salven l'exercici pels pèls. Si a la temporada hi afegim la patacada socialista, els resultats són premonitoris per al model polític bipartidista amb el qual la corona ha conviscut tots aquests anys de regnat. Un avís per a navegants seriós si es vol gestionar el recanvi amb una composició legislativa amb garanties que no sigui nociva per a la salut de la institució. Aquest és el moment. Quan hi haurà una altra majoria tan absoluta dels partidaris d'aquest model de carrossa reial. Els horòscops i les vísceres dels coloms sacrificats a la Zarzuela ho aconsellaven per eclipsar en Trias, Can Vies, el magistrat sense casc amb problemes personals, el fitxatge d'en Pelé pel Barça i l'arribada a Europa dels perroflautes bolivarians de Podemos.

 Un altre apunt més per al canvi. La campechanía reial sol ser efectiva en moments claus o delicats. Un esdeveniment reial és un bon antídot. Amb el que cau, i pot ploure més encara, l'abdicació representa una sacsejada formidable. Si més no per farcir de revistes amb saba nova a totes les consultes odontològiques i a les perruqueries del país. Opi per al poble, pa i circ en una festa a palau. Tot arribarà. Com l'anàlisi subtil del Peñafiel estabornint l'audiència mentre disfressa antipaties i assenyala la nova diana a la premsa canalla i del terròs –Plebea!

S'obre una etapa d'esperança –ha dit en Joan Carles I- contra la llarga i profunda crisi amb la maduresa, la preparació i el sentit de la responsabilitat necessaris per assumir el càrrec. Un gran repte per al novíssim Felip VI si no es compleixen els temors d'unes beates sortides de missa de dotze amb qui he coincidit també a la vorera, que no arribi a ser monarca. Es decantaven perquè esdevingui un gran rei amb consens. I una bona dona com la Sofia –hi afegien-. També ha deixat clar, qui abdica, que la successió és cosa tatuada a la Constitució. Tot previst des de l'any 1978. Una eternitat per a una escriptura sagrada que s'ha revelat intocable i virginal si exceptuen alguna relliscada venial que no s'hauria de tenir en compte perquè són coses menors de números i retallades.

Com tenim aquest moment de mudances? Segons en Peñafiel i el setí dinàstic, perfectes. Un príncep modern, ben plantat, sense passat i amb futur. Sang nova per a les velles artèries de la monarquia hispana. S'ha acabat el regnat d'en Joan Carles I que va tenir el moment de la beatificació en el discurs del 23F. Ara només caldrà la santificació d'ací a unes dècades, com en Suárez.

Segons el calendari previsible, mecànic i regulat pel procediment, assistirem a un canvi calculat en la Constitució que segella el compromís legislatiu del procés iniciat a la primera transició. Encara que els detractors del Peñafiel, uns esgarriacries partidaris de la República, ja han convocat concentracions per enfosquir la bona nova. Pretenen descatalogar la Carta Magna, el contracte polític que consagra la monarquia mai votada explícitament.

Els clams eixordadors es podran contenir i silenciar? Enmig, com algú ha manifestat avui, hi habita l'esperança.