Ocata Beach

Cercant destinació estiuenca dubto entre platja o muntanya. No sé si decantar-me per una ciutat amb història, museus i gratacels o per un espai natural amb esquirols, lloros tropicals, pingüins i tintoreres. Aquesta espècie de taurons d'estar per casa darrerament ha dignificat molt les costes del Maresme. Ha estat una pujada d'adrenalina cavalcant ones que ha aterrit les criatures en franca competència natural amb els parcs aquàtics d'Ocata Beach per esquivar la canícula a un cop de roc de casa amb el rodalies.

Ja em tenen el cor robat aquelles destinacions mitificades, les que es dibuixen com a decorats en l'imaginari pel·liculer que vaig col·leccionant amb els anys, però que no són a l'abast. Continuaré somiant, doncs, amb Kenya i el Serengueti mentre la pols dels ramats transhumants de nyus i zebres cobreixen de polsinosa melangia i frustració el sofà de casa a còpia de documentals. No és fàcil que les notes d'un acordió desconsolat, greixat amb vodka, em bressolin a la riba del Nevà una nit a Sant Petersburg, que visiti el ninot de cera de la mòmia d'en Lenin, que rondini per com de costeruda és la Gran Muralla o que descobreixi que totes les autopistes americanes porten a Las Vegas.

A la Cuba castrista ja he fet una mica tard per gaudir-ne, dels discursos eterns d'en Fidel. Els plaers subtropicals que propicia el clima -que setina també la pell de les mulates cubanes- de Hawaii, a les Fiji o a Balí els reservo per quan em jubili amb el propòsit i una ferma promesa feta al sedentari sofà de casa. Aprendré a nedar!

Quin embolic i quanta mandra, haver de triar un lloc a l'abast que no sigui Mallorca, destinació per a superherois en temporada alta, on en Superman hi té posada i l'han vist abraçat a la Noia Gat fent tentines quan el cel és tempesta d'adolescents que plouen de matinada. Ja he decidit que en aquesta edició no em vestiré pas per al sopar del capità tot solcant aigües infectades de tintoreres despistades que pesquen arengades als mars del nord. Tanmateix, com que també he perdut l'humor i la fal·lera per pedalar, no coincidirem escarnint els reis de la muntanya als Alps Francesos perquè, en confidència púdica, el sofà i jo ens adormim contemplant com d'esgotador és el Tour de France.

Continuaré, esperançat, fullejant catàlegs per si hi trobo l'illa dels meus somnis. Un tros de terra en una carta marina perduda en un arxipèlag sense mosquits. Un lloc on no calgui caminar apressat perseguint un guia i on el temple és sempre obert, tant de dia com de nit. Un indret on els llibres d'història han caducat perquè no recorden quan va estar l'última guerra i no els calen monuments eterns de ferro i pedra que tenen massa memòria, indelebles als elements. On les estàtues, quan les van aixecar fa una eternitat, eren de fusta i material que les galernes i els vents es van menjar esborrant les victòries i els odis que commemoraven.

Un llogaret on no calgui bescanviar moneda. Amb una taverna de tota la vida amb prestatges esplèndids, proveïts d'allò que puguem menester. Molta pau, repòs i massa felicitat. Amb avis asseguts en un pedrís amb tanta paciència com anys disposats a escoltar les nostres històries i facècies. I la dependenta, una sirena misteriosa que va fugir de les tintoreres, que ens fa sentir joves i atractius encara –Què desitgem, guapos? –costa de mantenir el repte i de no mirar cap als prestatges màgics cercant aquelles pessigolles adolescents que s'instal·laven a l'alçada del melic.

I la tarda morint bressolada per ones que mouen els rellotges de vent en una carena de postal que ens promet que demà tornarà a sortir el sol encara més radiant en un horitzó sense ratlles d'avions jugant a escacs en la calitja letal.

-Propera parada, Mataró!