Llapis trencats!

La taca negra, l’horror, el fanatisme i el fàstic desdibuixat es condensen en l’atemptat a la revista Charlie Hebdo de París. Un setmanari humorístic que va publicar les caricatures de Mahoma. Dos individus fortament armats han assassinat dotze persones. Hi ha una imatge de com rematen a un policia estès i ferit en una vorera -que els suplica amb el gest- esborronadora. Després se’ls veu pujar a un cotxe i desaparèixer.

Un assassinat contra la llibertat d’expressió. S’ha tornat a reeditar la censura que ultrapassa els paràmetres del llapis vermell de subratllar gruixut pel kalashnikov. És el llibre d’estil del terror, el de l’atemptat a El Papus, el de la massacre d’Atocha contra uns advocats laboralistes o el la barbàrie de l’11M. Horror! En nom de qui sigui. De la deïtat més verídica, única i excelsa també. Perquè els sermons sagrats, de qualsevol llibre, no es poden arrebossar amb sang.

França ha decretat l’estat d’alerta màxim. París és aquests dies una ciutat assetjada i desconcertada cercant dos individus encaputxats, vestits de negre i convertits en herois. Dos monstres que haurien revenjat l’ultratge al Profeta des d’una pàgina de paper amb uns gargots. Per ofensives que es puguin considerar les caricatures, l’assalt i el terror que han propiciat no es poden comparar ni justificar.

Som davant d’un nou episodi que marca la història del segle XXI. La gravetat dels fets de París ultrapassen l’anècdota. O de quan l’horror –més enllà del terror- marca tendència des de la capital de la llum, la revolució i l’estat laic. Potser ja no sempre ens quedarà París. A les raconades dels bulevards un acordió plora i la ràbia desafina. Qui ho pot entendre? Energúmens beneïts per falsos messies assassinen a sang freda i amb eficiència, que ja no s’immolen ni empastifen amb llurs entranyes el decorat. El jihadisme ha entès que és més valuós un heroi que un màrtir bressolat per un harem de verges -ni que sigui sense depilar- al paradís. Haurien canviat de tàctica en la perversa estratègia de destruir, desconcertar i fomentar l’odiosa revenja.

Pretenen propiciar un escenari de confrontació. La divisió dels déus i dels seus acòlits en una guerra santa d’espases –la creu- contra la simitarra –la mitja lluna-. Tornarien les croades com a escenari i pretext per arrabassar les llibertats a canvi de la pretesa seguretat impossible –és la lliçó de l’11S- i encoratjar els que instrumentalitzen la massa de fidels deslocalitzats en les seves creences i en la seva cultura. Quin fracàs de cohesió social, de multiculturalitat impossible, de diversitat unívoca, de fraternitat republicana borda quan uns fills de la pàtria maten un policia del seu color amb la sang freda i la professionalitat que vam poder copsar en aquell vídeo que s’ha fet un lloc destacat al catàleg de la repugnància.

Al cataus dels beats amb kalashnikov es diu que hi veneren, en un altar representant l’infern, en Bush, en Blair i l’Aznar com uns apòstols clivellats pels dards de la culpabilitat. Mentre pensen i planifiquen l’estratègia del terror, descarreguen adrenalina assajant la punteria contra la imatge de les Açores, que també té un lloc al prestatges de la història més que contemporània. En Mariano Rajoy i els responsables de la nostra seguretat ens tranquil·litzen perquè nosaltres, els veïns amics de l’altra banda de l’Estret, no hem de témer res. No té pas tota la por la guilla, però. Recordem amb dolor la massacre dels trens de l’11M a Madrid perpetrats pels “islamistes etarres”.

La situació actual, d’especial rellevància després dels fets de París, ens porta al desconcert. Vivim en un camp adobat perquè hi creixin totes les males herbes. Teca por a la xenofòbia, melindros per als autoritarismes, una temptació en una taula parada de delicadeses carregades de colesterol i glucosa d’altíssim octanatge. Podem assistir, paradoxalment, al fet que en la defensa interessada de la llibertat d’expressió i dels llapis de dibuixar caricatures en reneixin alguns paladins de la croada més barroera.

La senyal en directe de les televisions viu endollada a la d’una localitat propera a París, un poble idíl·lic amb un polígon on s’haurien refugiant els dos assassins mantenint, com a mínim, un hostatge. Cinc o sis helicòpters, boira, centenars de vehicles policials, milers d’agents i de soldats de l’armada francesa per abatre i capturar els dos germans que han sacsejat el món occidental aquests dies. El ressò de l’atemptat omple les primeres pàgines amb la fotografia del policia abatut -i rematat- o amb les manifestacions de rebuig que es viuen al món civilitzat. A d’altres diaris la repercussió era inexistent, mínima o relegada a la secció de successos. Indicis de com es percep aquest fet en els diferents escenaris segons el context religiós, bèl·lic, cultural o polític.

Europa convertida en un camp de mines que poden esclatar quan menys ens ho esperem. Expliquen els experts que vigilar un sospitós les 24h. del dia comporta la dedicació de vint agents. Impossible de controlar aquells que van marxar per lluitar a la jihad i han tornat convertits en escamots de llops solitaris. Joves nascuts als països objecte dels seus actes terroristes amortallats amb una bandera i un uniforme que els eleva a la categoria d’herois amb la predisposició demostrada per esdevenir màrtirs.

Difícil solució, si és que en té. De la ideologia a la creença. De la pretensió social de la revolució industrial a la fe a ulls clucs dogmàtica –fanàtica- dels déus eterns no existeix cap abisme perquè al camp de batalla els morts és compten amb la mateixa aritmètica. La història en va plena de guerres sense raó que no sigui eliminar l’infidel, un mot del tot reversible que embolica sovint les espirals de les guerres. Un bucle de paradisos i de promeses per esborrar que pensàvem propis d’èpoques superades, fosques, inquisitives i medievals. Han ressuscitat, doncs, els exaltats fantasmes divinitzats de sempre. Potser perquè mai s’han fos del tot ni han evolucionat.

Des de l’angoixa per resoldre’s ens arriba una última notícia des de la mateixa ciutat de París. El terrorista que ahir va assassinar una policia local s’hauria atrinxerat en un supermercat kosher amb cinc o sis hostatges, dones i criatures. Exigeix que deixin anar els assetjats autors de l’atemptat de la revista satírica. L’abominació multiplicant-se exponencialment, emesa en directe des de la televisió a tot el món amb dues maneres de respondre a estratègies radicalment oposades. La dels màrtirs assassins en nom de religions que no poden ostentar aquest nom i la de les forces democràtiques de dret que vetllen per la seguretat sense tenir assegurat el paradís.

Ens hem tornat bojos o el món està regirat? Davant d’aquests fets, la resta d’informacions passen a un segon pla. Però la vida continua –també ho anuncien els profetes del meu poble-, encara que hagin volgut trencar la ironia, l’humor o el sarcasme metrallant-los.

Quan la religió perverteix els llibres sagrats, la humanitat tota hauria d’apostatar dels déus que exigeixen sacrificis de sang i practiquen l’antropofàgia.