Instància als tres Reis de l’Orient

Tots els bons desigs per a l’any queden una mica aigualits així que fem un repàs a les notícies dels primers dies, que s’entossudeixen a no ser optimistes com les prediccions o innocents com l’esperança que els infants tenen dipositada en la imminent arribada dels Reis d’Orient.

Per excés no tinc edat i per defecte em manca l’humor per viure pendent dels sorolls nocturns que desvetllen la meva curiositat i fomenten l’insomni quan no, directament, els malsons. Fe encara n’hi poso molta, en els regals i en aquelles altres coses que no es troben als prestatges però que són essencials i indispensables per al anar tirant sense patacades excessives.

Ja he paït que l’atzar m’hagi estat esquiu i fugisser. Encara pendent, però, de l’últim sorteig tradicional del Niño, la revenja definitiva tot confiant en les lleis de l’astrologia. No sabria dir-vos si l’he somiat aquest bitllet de la loteria, però sumant els dígits de l’any actual propicien la conxorxa cabalística que concreta el número en el qual hi tinc dipositada tota la seguretat de l’encert. Em comprometo a fer-vos ho saber i, d’escaure’s, a convidar-vos. Ja ho anirem confirmant en els propers dies, després que ingressi en el selecte club dels milionaris per un agraciat impacte de la loteria.

Com que els primers dies de l’any són propicis a les prediccions jo començo per aquesta que us he anunciat. Em tocarà la grossa! No sé si seré més feliç, però més ric sí. Solidari també -però fins a cert punt-. Us avanço que no ho malbarataré tot repartint-vos el premi. No us precipitéssiu, doncs, a encarregar el cotxe esportiu ni a reservar el creuer al tròpic. Abans esperem a què es compleixin els designis dels polítics estatals que ja han anunciat la bona nova –la vinguda dels Reis orientals no comptaria- segons la qual sortirem de la misèria de les retallades, tornarem a jugar en la Champions de la lliga econòmica mundial i Espanya tornarà a anar bé. Serem –si ja no ho som- l’enveja de la macroeconomia global.

Per si quelcom falla i això no funcionés com unes cuixes, jo he escrit la carta als reis. En aquesta edició, i per com l’horitzó estelat pinta constitucionalment de judicial, els he enviat una instància i l’he entrada amb còpia segellada al registre. Els procediments s’han de fer com cal tot acollint-me al silenci administratiu positiu per si no em fessin cas. Els que em coneixeu sabeu com de robat em tenen el cor les lleis d’organització, procediment i règim administratiu comú de les administracions diverses. Sóc conscient de la manca de consideració als patges reials, però per assegurar el tret he rebutjat intermediaris, mitjancers i intercessors.

Ja que l’experiència m’ha tornat malfiat -o realista- enguany m’he decantat per una carta més legal i també molt visual. Ja no admeto que els reis o els polítics no practiquin el multilingüisme. Que em neguin, pretextant mancances en la traducció o en la comprensió del missatge, allò que els he demanat. Anticipant-me d’aquesta manera a l’excusa he confeccionat un catàleg –confesso que inspirat en els d’Ikea- amb tot de cromos i molts de sants perquè no hi pugui haver cap mena de confusió o de dubte.

Els he sol·licitat un país nou de trinca veí del de Xauxa amb tots els ets i uts. Amb les instruccions i tots els cargols –tal com prescriuen els manuals dels grans magatzems escandinaus- perquè ens ho puguem muntar a mida nosaltres mateixos. Sense malalts, sense infeliços, sense aturats i sense pobres –tampoc d’esperit-. Que així sigui!

Aquesta ha estat la primera petició. Bé prou que em conformaria si aquesta voluntat –i només aquesta- demà la trobés embolicada per a regal al costat de la porta de la meva cambra amb el plat de blat de moro buit perquè els camells se l’hauran menjat. Renunciaria a la resta de coses que també he encarregat a Ses Majestats, que quelcom de republicanes i de màgiques han de tenir per força, si ens poden portar aquest paradís –que no funciona amb piles- a la terra.

No us detallaré pas el llistat que segueix, per no avorrir-vos i perquè es tracta d’utopies del tot improbables. Sóc conscient que reclamar l’entesa dels polítics amb voluntat real –no reial- de servei amb eficiència, transparència i honestedat ratlla el miracle. Que no ens prenguin el pèl ni que ens manipulin o que no hi facin un babau rere el mirall quan ens afaitem són prodigis tan rars com els bolets fora de temporada o que els coloms i els quissos es matriculin en un màster d’urbanitat. Diguem que ho he posat per omplir espai i que la carta no semblés massa pobra, curta o mancada de deferència i respecte.

Una tirallonga de despropòsits. Ara ho veig clar. M’he anat animant i posats a assolir interessadament la felicitat egoista... he gosat suggerir-los una màquina de classificar mitjons desaparellats. Res, il·lusions!

Feu bondat!