Barça - Madrid

És el dia del Barça – Madrid. Coincideix amb l’homenatge de l’afecció al Johan Cruyff. Coincideix amb la vaga de metro que ha fet detonar una espontània de carrer davant dels mitjans, aquest és un país tercermundista –ha deixat anar-. En la declaració hi trobo un punt d’enigmàtic. Ho deia pel futbol o pel metro? Combois carregats a la manera nipona. Retards i molta paciència. No, no han tornat els emprenedors taurons del World Mobile Congress. És el dia D, la data del partit del segle –una edició més-, i els treballadors del metro de Barcelona han decidit aixecar el dit i el peu de l’accelerador. Reivindiquen millores laborals enmig de la indignació dels soferts passatgers mentre Barcelona és un miratge de pau i calma urbana amb els carrers buits i els semàfors desvagats. El món pendent del rodolar d’una pilota, l’únic element neutral al camp de batalla. 

Les ràdios i les televisions escalfen la prèvia –com diuen els entesos- d’un enfrontament que ocasionalment és històric. Un duel a la gespa entre en Messi i el Ronaldo, els pistolers més ràpids i la millor recompensa que es pugui somiar des que al llunyà oest les diferències es dirimeixen a trets. Velocitat i punteria amb un punt de fatxenderia. El combat està servit. 

No reincidiré en allò que ja he afirmat en alguna ocasió perquè els que en saben no m’atonyinin, però continuo pensant –sense publicar-ho- que és un esport que es juga amb els peus. Cert que en un dia com aquest, marcat per l’adéu a en Cruyff, una data estratègica que hauria de motivar encara més els del Barça, canviaré d’idea i confirmaré allò que sura en l’atmosfera rodona del món de les pilotes, des d’en Cruyff al futbol també s’hi juga amb el cap. Ho subscriuré. Sobretot perquè la beatificació d’aquest holandès ja té el procediment molt avançat. Si el Barça guanya, s’iniciarà la santificació avalada pel preceptiu i definitiu miracle. 

Escolto, de rerefons, la sintonia de la retransmissió a la ràdio. “Juga Cross, falta clara de Cross! El Madrid canvia Karim Benzema, l’autor del gol”. La ràdio és imaginació. Empaten a un gol. “Així quedarà alliberat Cristiano. Surt Jesé. Combina amb Piqué. Contracop del Madrid, Mascherano li arrabassa la pilota a Cristiano. Xut de Suárez, desviada... El Madrid ataca. Gol de Bale anul·lat per falta a Alba en el salt. Tarja per protestar. Un pal del Madrid! El Barça ho passa malament. La segona groga per a Ramos. Expulsat! Minut trenta-nou de la segona part. Ha rematat Suárez a fora. Gol de Cristiano! Ha marcat el Madrid. Un a dos!” Avui el Barça no ha tingut un bon dia. El Reial Madrid ha vençut.

El diumenge s’ha llevat rúfol en tots els sentits. Encara ressona la destralada del Madrid – Ronaldo contra el Barça – Cruyff – Messi. Podeu trobar el catàleg de crítiques, lloances i pretextos escampat arreu i a voluntat, segons bufin els vents i les preferències dels socis, seguidors o simpatitzants. S’ha fet! El Barça ha perdut també la ratxa d’imbatibilitat i el Madrid ha posat una tireta a l’orgull ferit. La selfie del partit és la salutació final entre els dos estels rutilants amb en Cruyff contemplant-s’ho sorneguer. Filòsof del futbol o de la vida? Futbol és futbol. El símbol i el pretext on extrapolar la realitat i les misèries de la vida. De camp de batalla a saló d’esgrima on les estocades escometen les frustracions. Opi del poble i gespa que no es fuma però que ens al·lucina i ens enlluerna. Baixarà la borsa de Barcelona dilluns quan obri? Hala Madrid quan tot el camp ja no era clam. 

La vida continua a Madrid e la nave va per als del Barça. Demà, més!