Visca el bacallà!

El ministre Soria ha abandonat. Ho deixa estar. No ha pogut dimitir ja que el càrrec l’ocupa en funcions. Li ha anat d’un pèl, perquè si ja s’haguessin posat d’acord per formar govern, aquesta taca en el currículum no constaria amb lletra de titular tan gruixuda. Llàstima! L’alcalde de Granada va estar arrestat, un altre personatge il·lustre dels darrers dies. Al PP li creixen els nans i la corrupció l’encalça però no l’atonyina. En les properes eleccions caldrà veure quin suport milionari en vots i quin rèdit electoral encara reté. Però l’estocada més fina, de mestre torero al volapié -una manera eficaç de despatxar els braus a les cinc en punt- ha estat que hagin enxampat a l’Aznar en fals amb Hisenda som tots. Un passi a porta gayola –temerari per rebre de genolls el brau quan surt a plaça- executat pel ministre Montoro en funcions i sense renúncies al càrrec. Tots som iguals davant de la llei –tant com agermanats amb Hisenda no som tots-. 

Amb quines ganes el ministre custodi de la guardiola pública picava la cresta a l’heroi de les Açores. Hi posa voluntat aquest Montoro, li hem de reconèixer. També en la sentència tardana amb què ha homenatjat el cadàver polític del senyor Soria, de cos present i encara calent, quan al panegíric funerari ha recitat que ningú que hagi operat des de paradisos fiscals pot estar al govern. Esperem que la profecia es compleixi. Jo en el seu cas no hauria estat tan temerari ni tan loquaç. Ens pot garantir que no sortirà un altre conill amagat en un barret Panamà? En alguna ocasió als mags –de les finances- se’ls descobreix la trampa. Que Déu no ho vulgui!

Que consti que no tenia pensat insistir en el centre d’interès que ens ocupa. És l’actualitat mesella. Els diaris ho resumeixen en un titular, “el PP acumula set escàndols i desenes d’imputacions des del 20-D”. Un bon eslògan electoral per a un país que hi és avesat. Ja ni ens immutem. Episodi a episodi ens hem com immunitzat. Un més! Ens llevem i esmorzem amb l’últim afer, quotidià com el pa tendre de cada dia acabat de sortir del forn. 

Avui, la ració ha estat doble. Al cas Soria, que només ha admès un problema en com ha administrat la informació, que no ho ha sabut explicar prou bé com si els fets siguin del color de l’adjectiu amb què pretenem pintar la veritat, s’hi afegeix el cas del sindicat Manos Limpias. M’estalviaré els acudits fàcils. Al sindicat flagell de la injustícia l’acusen d’extorquir, d’organització criminal, de frau contra la Hisenda no som tots, de frau documental i de frau en les subvencions. Un catàleg de virtuts, certament. Aquesta presumpta “organització criminal” oferia protecció contra les querelles que ells mateixos s’empescaven a canvi de diners. L’argument no és innovador, el cel·luloide mafiós de l’època daurada n’està farcit, de matons que et volen guarir precisament de la medecina que ells mateixos administren. Mans enlaire, això és un atracament! Missatge que podria reciclar Manos Limpias per reblar la campanya contra la masturbació que va fomentar al seu moment. La clau de l’afer en registre palla mental pot arribar quan aquesta inculpació consenti que la Infanta s’alci del banc dels acusats. Alguns afers tenen un punt de microorgasme de poder fosc. 

Anècdotes dels temps que corren. Com enyoro aquells anys dels primers escàndols de disbauxa amb el diner o la propietat pública quan ens estiràvem els cabells perquè algú viatjava en avions de l’exèrcit o cedia el despatx oficial al cunyat. Minúcies comparades amb els afers dels darrers temps. Llavors encara crèiem que els polítics eren íntegres, bones persones per definició i estaven per servir a la societat que els havia elegit. L’evolució dels fets han portat a la indolència social amb què ens ho contemplem i al desprestigi del noble exercici de la política. Pregunteu a qualsevol tertulià de barra de bar i n’obtindreu la resposta amanida amb una col·lecció ben assortida de qualificacions molt gràfiques i poc eufemístiques. 

Estic per afirmar que deuen ser pocs, aquests addictes a la corrupció –això m’agradaria saber-ho a ciència certa-, però quin mal que fan. Que n’hi ha d’haver d’íntegres, d’eficaços, compromesos i sense taques a la corbata. Aquests deuen viure en la discreció i no són carn de titular. I existeixen! I molts! Però quan esclata l’escàndol que afecta a un personatge públic, polític o no, la cosa té més transcendència. L’exemplaritat exigible a un polític també l’hem d’esperar d’un futbolista o d’un director de cinema per molta ignorància farandulesca que al·legui. Hi ha una diferència òbvia, puc abstenir-me d’anar al cinema o d’assistir a un partit de futbol –més encara si es perd-, però no estic exempt de les conseqüències del corrupte quan té responsabilitats que ens afecten de ple perquè les financem també nosaltres. Amb quina força moral es pot predicar i legislar alhora mentre excel·lim en la transgressió. ¿Amb quina autoritat podem exigir el que nosaltres incomplim?

No ens preocupéssim. La vida continua, diu el poeta. Els corruptes passaran, són fruita de temporada, cuina financera de mercat encara que no es decantin pels productes de proximitat, els de quilòmetre zero, perquè està demostrat que prefereixen la fruita tropical i els paradisos llunyans. Són partidaris de l’exotisme cosmopolita. La resta sobrevivim amb la nostrada escudella casolana. Pendents de la secció ja habitual als mitjans, com l’espai del temps i de la predicció meteorològica, atents a l’hora dels corruptes. Un programa que podria presentar, per l’experiència i el currículum, en Mario Conde així que surti de la garjola. 

Quina és la solució? Jo proposo incorporar el bacallà nòrdic a la dieta mediterrània i a les gachas manxegues. A mi m’agrada molt en versió desfilat o esqueixat. Exquisit. N’hem de menjar molt d’aquest abadejo per si ens inocula alguna de les virtuts d’aquells països productors que no es limiten a veure els braus des de la barrera. Els efectes són palesos en la dimissió del primer ministre islandès cremat en una foguera pública amb paper de Panamà. Ací només socarrimem Constitucions de mentida sense massa poder calòric. 

Visca el bacallà!