Parlem d'amor.

Parlem d’amor, de la culminació de l’amor fet a la planxa –i al punt- quan acostumava a servir-se en un llit amb els llençols, les manies i amb els amaniments específics que esdevenen ritual entre els amants còmplices. Delicat tema que té un vessant ensucrat temerari per a diabètics i per als addictes al color rosa quan l’amor s’hi posa. Esclat floral de primavera que encén passions i n’assegura la pervivència de les espècies totes –poca broma!-. A la metàfora més subtilment amorosa s’hi aparella victoriosa l’epidermis. Manyagues, petons, apropaments que ens disparen el cor i el reg sanguini en sectors anatòmics estratègics. Tot per arribar a un esclat còsmic o sideral –trieu-. 

A l’amor li escau la reiteració rítmica dels versos rimats, els lligams ben trobats entre la paraula, el murmuri o l’esgarip passional més propi de la publicitat quan s’apropia el recurs furtant-lo barroerament a la poètica. Els mestres del vers artesà haurien d’udolar perquè l’amor mai hauria de ser comercial malgrat el punt mercenari que també pot patir. Existeixen els mercaders i els legionaris de l’amor sense tenir res a veure amb aquells cavallers folls i vassalls d’una dama perfecta amb rosaris per dents i llavis de robí. Polvo seran, mas polvo enamorado, dictava en Quevedo. 

En Serrat a les paraules d’amor les purificava càlidament incinerant-les a les brases d’una llar de foc. Apunts per a un manuale d’amore on el ritual hauria de ser previ a l’erupció amb la dansa del galanteig -un ball ornitològic- en la qual els ocells i les aus en són mestres avantatjades. Ai, l’amor! L’esca del pecat. –Tocaments? –inquiria el mossèn empantanat entre la redempció dels pecats i el morbo transcendent. Li cal catalogar la gradació de penitències segons si l’abast és individual o amb consentiment compartit. 

La mediàtica parella exhibicionista de l’andana, al metro de Barcelona, haurà llegit cap manuale d’amore? No ho crec per com van exercir aliens a un mínim protocol procedimental. No es pot dir precisament que els enxampessin en flagrant pecat consumat en un banc massa ventilat. En ostentació atlètica, van verificar una demostració elàstica de dubtosa pedagogia amatòria que les xarxes han esbravat. Quanta polseguera ha aixecat el fragment de vídeo matusser! La tecnologia desmentint la llegenda urbana al servei d’allò inversemblant. Una parella muntant-s’ho en un banc despullat i fred sense cap mena d’intimitat. Veure-ho per creure-ho! S’hauran confessat?

Entre els detractors i els defensors de l’amor lliure al metro no em defineixo, ja s’ho faran. Si prospera, estic per proposar a l’alcaldessa Colau un gest que ha de facilitar-ne la pràctica i el concurs als desesperats. Habilitem algun banc encoixinat. No caldria encatifar-los tots, només un per andana i informar-ho als panells electrònics com fan amb els desfibril·ladors o amb la freqüència de pas dels combois. No suggeriré pas cap mesura per preservar la intimitat perquè perdria la gràcia i seria una iniciativa abocada al fracàs. 

Fa unes dècades el més impúdic a què podíem assistir les criatures era als concerts de gates en zel pel febrer. Tampoc era excepcional veure una parella de gossos amorosos practicant amb patxoca i sense pressa a la plaça major. Els més agosarats i deixats de la mà de Déu cercaven amants furtius en plena natura rere una mata confosa en la rodalia rural. Tot evoluciona. Qui no recorda aquell himne, una cançó protesta de finals de la dècada dels anys vuitanta, que denunciava com de difícil és fer l’amor en un Simca 1000, un luxe de disseny amb quatre portes molt més funcional que l’entranyable i sofert Seat Sis-cents. Vist el que s’ha vist, tampoc ha de ser fàcil practicar sexe en un banc descapotable i sense entapissar. 

De l’episodi documentat a la parada del Liceu, a les rambles de Barcelona, em copsa la solemne pobresa de la parella. Sense un Simca 1000, sense iniciativa per trobar una raconada discreta, sense amics i sense un trist sofà casolà van haver de sufocar el rescalfament en un espai massa transitat, al metro! Una solució a preu de T10 si és que l’havien validada. Els faig al·legant al confessor, en desgreuge per la falta comesa, que no s’havien colat. 

Els que hem vist el vídeo també vivim en pecat? Per si de cas, reconeguem-ho!