Farage Kid vs Mariano Coz.

La sacsejada que ha patit Europa és de terratrèmol polític enfilant-se força graus a l’escala de Richter. Les rèpliques i la trontolladissa encara es perceben. A Espanya va dringar la cristalleria electoral després que les Illes Britàniques votessin a favor de sortir de la Unió Europea en un referèndum sota la consigna inversemblant del Brexit.

 Una decisió que ha corglaçat l’esperit de la Unió. Una esquerda estructural que n’amenaça els fonaments després de la decisió anglosaxona amb ressò shakespearià de ser-hi o no ser-hi, vet ací la qüestió. Qui s’ho esperava? Ni els mateixos protagonistes a favor de tocar el dos s’ho acaben de creure perquè la magnitud del terrabastall és històrica. Un Pearl Harbour al cor de la City londinenca propiciat pels quintacolumnistes de la tropa Nigel Farage, un personatge fosc amb vocació de caporal a la primera guerra mundial. 

Pensar que la desfeta anglesa no ha tingut res o poc a veure amb el resultat electoral viscut el 26J és d’ingenus. Creure que les claus del “no” anglès eren només patrimoni d’economistes entesos en els índexs de la borsa és menystenir la realitat si repassem els antecedents històrics de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. Es va signar el 12 de juny de 1985 i va entrar en vigor el primer d’any del 1986. En Felipe González, el ministre dels acudits, en Fernando Morán, i un jove secretari d’estat, en Manuel Marín, estampaven la signatura al que llavors es coneixia popularment com a Mercat Comú. Érem Europa. Pertanyíem a l’OTAN per obra i gràcia dels socialistes i les remors a sabres es fonien definitivament per encunyar la xavalla dels cèntims d’euro.

L’Aznar, que ja apuntava maneres i mostatxo, va qualificar els líders polítics espanyols responsables de l’adhesió literalment de pidolaires –“pedigüeños”-. En la rància tradició entre l’honor i els vaixells es decantà clarament per l’amor propi autàrquic d’una Espanya que no necessitava parar la mà ni havia d’admetre la caritat financera comunitària. Amb els anys l’Aznar es va empassar l’orgull i no va renunciar al finançament comunitari, al contrari.

En moltes de les parades, abans de l’actual del via crucis europeu, hi va haver temporades de gran esplendor i d’extraordinària esplendidesa envers d’aquells països menys desenvolupats o més pobres –els PIGS-. No hem assistit a una campanya des de Brussel·les explicant en números grossos i gruixuts el cabal de recursos i subvencions que aquests reis mags europeus ens van portar. I és en aquest moment històric on Europa esdevé quelcom primordial per a molts dels votants suposadament desinformats respecte de la transcendència del Brexit que el 26J van votar al PP. No ens va caldre gran domini en la secció financera impresa a les pàgines de color sèpia dels diaris per endevinar què comporta la deserció anglesa. 

Si pregunteu a qualsevol pagès, agricultor o ramader de la pell del brau us sorprendreu del coneixement exacte que té de la Unió Europea materialitzat en les subvencions que ha percebut d’aquest organisme durant dècades. La gent de la terra, la que la conrea i la pastura, ha pogut quantificar al compte corrent que es toca i s’ingressa quina ha estat l’aportació de la Unió Europea a l’economia domèstica. Cada vaca, cada ovella i cada cabra compten al llistat de les quotes -també lleteres, de producció d’oli o de vi-. Fem memòria de quan cremar el lli al camp després de passar per caixa era un nou esport estiuenc. O de com els gira-sols morien abrusats als camps empordanesos abans de llaurar-los en una mena de funeral pagat per les subvencions comunitàries. Dels petits minifundistes a la Casa d’Alba passant per les extensions patrimonials del marit de l’Esperanza Aguirre tothom és ben conscient de com era d’important i vital aquest pidolar aznarenc per al sector primari.

Enllaçant-ho amb la segona volta de les generals que acabem de votar podríem dir que el dia de reflexió, mentre rumiàvem a qui atorgar el nostre vot, vam descobrir qui eren els autèntics reis mags. Els anglesos ens acabaven de llançar una galleda d’aigua freda damunt de la innocència europea. El gest dels camperols gratant les cabòries, la closca i la coïssor produïda per la boina o la barretina eren una elegia al presumpte funeral causat per un atropellament de pronòstic reservat. I ara què? Doncs, ara més Mariano i valors segurs a l’empara d’un boig conegut i –presumptament- corrupte abans que l’aventura incerta d’un savi per demostrar.

Si l’escorament de la nau amenaça esfondrament la consigna al passatge és tothom quiet i aturat. Contenir la respiració i amorosir les batzegades perifèriques del taurons comunistes i de les colònies de meduses separatistes. Entre els oceans europeus embravits i la maregassa al litoral català el PP va omplir les xarxes. Una bona pesca, un cop de fortuna que no s’esperaven pas els patrons del pesquer ni les gavines voladores que solcaven l’horitzó electoral. Quina gran nit d’eufòria, de gestos i de discursos protagonitzada per un descordat Mariano en funcions. El mapa autonòmic tot pintat de blau menys el País Basc i Catalunya. El PP no només es mantenia, guanyava -sense el patrimoni de les majories absolutes- i es legitimava per formar govern sense l’eixam de tàvecs que l’havien qüestionat a la primera volta. 

Dues sorpreses majúscules comprimides en el calendari, el “no” anglès i el “sí” relatiu al PP. Un partit assetjat per la gran corrupció i per les pràctiques d’un ministre de l’interior destapades just abans de la cita amb les urnes guanya i augmenta el rèdit electoral. Qui ho entén i qui ho explica? Les enquestes no! La van errar estrepitosament. Jo entenc, però, com de difícil ha de ser explicar a un desconegut a qui has votat sostenint-li la mirada. Quants dels anglesos que van optar per marxar d’Europa mantenen en públic encara que ells no ho van fer?

Som on érem amb menys matisos. Pacte o tercera volta amb la incertesa escocesa on de rocks, el penyal gibraltareny desafiant Algeciras i la roja desqualificada pel sorpasso italià. El gran combat continental a la categoria pes mosca vironera s’ha resolt en un empat als punts. Ambdós, Farage Kid i Mariano Coz, haurien vençut.

Haurem d’esbrinar si mentir en una enquesta és pecat i quina penitència comporta.