El tren d’Olot surt quan vol i arriba quan pot.

El dia gira a redós de l’anunci d’en Mariano Rajoy que s’ha compromès a invertir 4.200 milions fins al 2020 en infraestructures a Catalunya. La cançó enfadosa a ritme de corredor mediterrani, de rodalies precàries, de l’estació de la Sagrera –amb un termini inicial al 2004 i que al 2017 no figura ni al TomTom del ministeri de Foment- o d’algunes carreteres que no es mereixen el qualificatiu. Ha tornat un president espanyol per seduir Catalunya. Quants ministres i quantes signatures s’han estampat en paper mullat que prometien exactament el mateix -o més encara- des de fa més d’una dècada i no s’han complert. 

Mariano Rajoy ha convocat els pesos pesants de l’economia catalana i també en Florentino, que malgrat jugar en camp contrari no s’està de voler participar a la lliga regional de les infraestructures catalanes. Haurem de veure que hi pesca. Abans, però, s’haurà de constatar si les inversions no tornen a ser una catxa de tafur. 

L’alta velocitat espanyola és la metàfora que repeteix els mateixos vicis de quan es va crear la primera xarxa de trens a l’estat. Ai, la Remfla, com anomenàvem els pagesos a la velocitat relativa tirant a lenta de la RENFE al segle XX. Som on érem en una concepció de melic radial quan el ministre dels ferroviaris es permet afirmar que el corredor mediterrani avança perquè Castelló és més propera a Madrid [sic]. 

Alguns recordaran l’equitat del pastis per a tothom –amb cafè- que van inspirar les Olimpíades de Barcelona al 1992. L’eix Sevilla – Madrid – Barcelona focalitzava el gran salt a la modernitat post transició. Els historiadors ens hauran d’il·luminar si aquell 1992 és també la mare dels ous o el punt de partida de les grans comissions i els ponderats percentatges foscos que avui xipollegen als tribunals. Espanya era una flamant formigonera de disseny amb en Calatrava de mestre d’obres.

En un país bressol de genis ningú es va adonar que començàvem la casa per la teulada. Érem, senzillament, originals i creatius. Des de l’envejat TGV veí a l’AVE actual ens vam empescar un nom i un concepte nou de l’alta velocitat que ens havia de connectar amb l’ample de via europeu. Quantes dècades han hagut d’esdevenir per arribar a la frontera amb França? Ara mateix la línia més rendible comercialment encara és als llimbs. El famós corredor mediterrani que ha de carretejar més de la meitat de la producció estatal és un nyap que volen allunyar del mar perquè no es rovelli.

Per això avui és un dia històric per al comerç internacional. El 2020 el corredor mediterrani serà una realitat amb cara i ulls –i trens veloços-. Només 28 anys després que circulés el primer tren d’alta velocitat entre Madrid i Sevilla, les taronges valencianes, les hortalisses murcianes o els musclos del Delta arribaran a Europa amb una velocitat i a un cost ambientals propis del segle XXI. Visca els genis de la macroeconomia. Hi ha qui deia, llavors quan en Guerra manava molt, que el traçat primer de l’AVE era la solució final contra la por a volar del vicepresident plenipotenciari. Tot és possible i així ho explicaven alguns diaris grocs de l’època. 

Ara mateix l’estació de la Sagrera és una promesa convertida en paisatge apocalíptic i sense activitat, abandonada, com una piràmide a mig construir. Rodalies és tercermundista i algunes carreteres nacionals són una temeritat amb un punt suïcida. Per això avui és un jorn històric. En Mariano ho ha dit i ho ha tornat a prometre una altra vegada més.

L’expectativa que ha aixecat l’acte, però, no apaga cap foc ni atia massa brases. Amb en Puigdemont fent les amèriques, pocs polítics catalans hi eren presents transitant pels ponts de diàleg -connectats al futur- que semblarien obra del Calatrava, estilitzats i molt foradats. No sé si haurà seduït molts catalans, el president Rajoy, amb promeses de caire electoral repescades de l’incompliment endèmic. Reflexionem-hi... Qui les compliria enmig d’aquesta fal·lera per fotre el camp d’Espanya? 

Les úniques certeses del dia són que l’anunciat xoc de trens no es produirà al corredor mediterrani i que la promesa que afecta als rodalies l’ha dedicada a un públic que mai en serà usuari. 

            Bon viatge!