Urnes.

Han passat 40 anys de les primeres eleccions en democràcia. 40! Això vol dir que els que actualment en tenen 50 no són massa conscients del moment, potser un vague record, que han assistit a una batalleta d’avi en blanc i negre, de quan l’Íñigo lluïa tupè –sospitós o no- i exhibia un mostatxo enveja dels pallards que l’escarnien a les discoteques estintolats a la barra amb un combinat de rom a la mà. Corria el 1977. Ja ha plogut molt i ens hem avesat a un estri que, llavors, era una novetat, una mena de capsa transparent amb una ranura on s’hi dipositaven uns insòlits papers. 

Madrid 1977. El rovell de l’ou –i de la movida encara sense nom-. Va estar el meu primer any a la Universitat Complutense i l’únic curs que la vaig campar en un col·legi major al costat del complex de la Moncloa. Administrar una beca amb la despesa del col·legi major era incompatible amb el romanent que calia per invertir en vida social nocturna. Els primers tres dies de curs van ser molt durs perquè les baixes en la tropa estudiantil eren esgarrifoses, sortíem a un estudiant mort per dia. Les curses amb un dorsal de color gris, les estomacades discrecionals, les agressions a trets de l’ultradreta, els atemptats setmanals d’ETA, la legalització del PCE durant les vacances de setmana santa, la remors a sabre permanent... Vist des l’òptica de batalleta, quaranta anys després, aquella època va estar fascinant, de poder-la viure al Madrid en directe -allò anomenat la transició- just fins després de l’assalt al congrés d’en Tejero. Cinc cursos intensos, entre el 15J i el 23F en plena empenta vital –i amb margarides al serrell-.

Quatre dècades! És diu aviat. O com vola el temps... En aquelles primeres eleccions no vaig poder votar perquè no tenia l’edat legal, 21 anys. El paternalisme del règim que passava pàgina ens tenia tutelats fins que érem homes de veritat perquè la majoria de nois complíem amb l’inexcusable ritual iniciàtic del servei militar. Una altra batalleta, aquesta amb escopetes de veritat –on alguns vam patir ferides de veritat-, triomfava com a centre d’interès narratiu masculí i protagonitzava moltes sobretaules bressolades per la melangia i el carajillo. De què parlen ara els homes de veritat?

El vident Marhuenda –que podria haver estat caporal furrier de milícies- des del diari la Razón vaticina en portada que “Fraga guanyaria avui les eleccions”. No ho dubto com tampoc ho vaig dubtar durant la primera edició electoral de la democràcia. La campanya que va desplegar a Madrid Alianza –partit- Popular, liderada per en Fraga, era de guanyador. Els recursos, els mítings, les tanques, els anuncis de tota mena eren abassegadors. Arreu hi havia empremtes de qui es postulava com a vencedor sense cap mena de dubte. Rere les portes dels lavabos a la facultat també hi havia adhesius que competien amb propostes menys electoralistes. La ciutat bategava en campanya assaltada per corrues de vehicles amb remolcs i grans plafons anunciant la bona nova del continuisme més clarament franquista representat per Alianza Popular, trepitjaven fort com el cavall guanyador a l’hipòdrom de la Zarzuela. 

La llarga nit de la democràcia al col·legi major on jo representava la minoria catalana -era l’únic!- la vaig viure amb interès i sense entendre massa què s’hi coïa. El galimaties del socialisme autèntic, popular o històric era un puzle que va acabar encaixant com l’alcalde Enrique Tierno Galván amb la teta de la Susana Estrada o en Felipe González amb el descamisat Alfonso Guerra. Això era una aliança entre la intel·lectualitat d’esquerres i l’epidermis –de la qual n’anàvem prou curts- i entre el carisma simpàtic del Felipe amb el populisme envellutat del Guerra. 

I si l’encertés el Marhuenda? Ara mateix governa l’antiga Alianza Popular malgrat la corrupció que en lloc de castigar la formació presidida per en Mariano Rajoy la revifa. Al juny del 1977 la sorpresa –la patacada- s’anava recomptant mentre el programa de l’Íñigo ho amania amb entreteniment i ranxeres. En Fraga es classificava, però, dels últims en la cursa electoral. Perquè els populars assolissin una majoria absoluta s’havia d’esfondrar el centre conjuntural d’en Suárez i havia d’arribar un líder que atropellés els socialistes i posés en valor sense complexos el passat –amb en Fraga inclòs-. L’home de les Açores! 

Va vèncer l’Adolfo Suárez amb un còctel de col·laboradors moderats del franquisme, de demòcrates cristians, també de polítics propers a Aliança Popular però amb una visió oportunista per tocar poder i un gruix important de personatges que havien estat procuradors a les corts franquistes. Unió de Centre Democràtica (UCD), avui mitificada i glorificada com el seu líder, en Suárez, va pilotar la transició concretant-se en la Constitució de 1978 de la qual en Manuel Fraga en va ser un dels pares a destil·lar la criatura, quelcom que no va impedir que un gran nombre de diputats del seu grup votessin en contra de l’obra magna del moment polític que ara exhibeixen com sagrada intocable i inviolable. 

Enguany la celebració ha coincidit amb el Corpus Christi, un d’aquells dijous que empal·lidien la llum del sol. De fet ha estat més la representació d’un cap d’any que no pas un acte solemne per la commemoració de l’efemèride. Haurem assistit a una mena d’exèquies de la transició? Tret de la predicció del preclar Marhuenda, el ressò ha estat discret, de baix to. Els titulars que ha congriat la gran casa dels representants del poble, el Congrés dels Diputats, es refereixen a la moció de censura que ha suportat la sintaxi oratòria d’en Mariano Rajoy. Un exercici des de la transitorietat nostàlgica a l’actualitat política que suportem. 

De la corrupció alfabèticament sistematitzada a la barroeria masclista d’un polític en una rèplica desafortunada, la moció ha estat previsible. També han estat predictibles les referències a Catalunya després de saber quina serà la data i la pregunta del referèndum. En ressalto una intervenció: "Su proyecto de España contra Catalunya sólo puede dar lugar a un proyecto de Catalunya sin España". En parlarem.