Genets del 155.

La incògnita política dels dies capitalitza la vida en la seva totalitat. El papu del 155 és un fantasma en procés real de materialització. Seran eleccions o serà República? Una incògnita que les boles de vidre no avancen perquè no sabem encara quina serà la tria que el president Puigdemont prendrà aquesta setmana. Sort i encert! Pinten bastos quan les veus significatives del partit popular ja no admeten que només clarifiqui si va o no va declarar la república. Sembla que també hauria de demanar perdó i hauria d’acotar el cap -i d’altres coses- perquè l’absolguin després de dedicar-li els calbots preceptius que poden comportar segons esbomba el loquaç fiscal una pena de presó que diuen ja està legalment embastada. No és una hipòtesi quan hi ha dos presos en unes circumstàncies molt homologables als que ja fèiem inèdits i per a la nostàlgia, els presos polítics.  

I ja es veurà si aquesta llepolia del 155, el paradigma de les pulsions totalitàries, es retira o continua amb voluntat de piconar la Generalitat de Catalunya passi el que passi. Méndez de Vigo, el ministre portaveu ha demanat una rectificació al The Times -coses de la llengua- perquè ell no havia dit que estan disposats a recórrer a la força si hi ha desobediència sinó que el que ha dit o volia dir -si el subconscient no l’ha traït- és que el govern central evitarà els actes de violència. Difícil de rectificar quan precisament els antecedents no ho avalen. Ahir també hauria hagut de rectificar el ministre d’exteriors respecte d’unes imatges de l’1-O -els antecedents anteriorment esmentats- en el sentit que havien estat manipulades o que, directament, eren falses. La cosa se li va complicar al ministre quan el presentador li va confirmar que les presumptes imatges a què al·ludia el ministre havien estat enregistrades per la mateixa cadena anglesa. Quina patinada! 

Han alliberat -no se’ls ha escapat- la bèstia constitucional de la gàbia. Malgrat que al senador García Albiol prediu des de la comissió que gestionarà el 155 que “nos vamos a reir”, la refotuda gràcia que ens fa a alguns és mínima. Després de l’eixordador clam de diàleg polític des de molts i diversos racons ha guanyat la partida la sordesa interessada. Tindrà raó el recompte estadístic d’en Machado quan escrivia que "En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Espero que anés errat i que en ple XXI n’hi hagi algunes més que pensen. 

M’estalvio les negatives reiterades -i algunes d’absurdes- que des de Catalunya s’han rebut des del govern central des de fa anys. No us detallaré el llistat de greuges que molts catalans considerem que hem patit. Posem-nos en el moment actual d’aquest xoc de trens que diuen s’ha de produir entre un comboi del cremallera de Núria i un altre d’alta velocitat en circulació des de Madrid Puerta de Atocha amb destinació a Barcelona Sants i que els estrategues de la cosa ferroviària fan proper a Calatayud tan apressat que no s’ha aturat a preguntat per la Dolores. 

Us asseguro que em dol. Amarat de tristor i de vergonya assisteixo a un episodi que si es resol en el feréstec 155 és per llençar els llibres al foc. Quina pena! I em fa mal aquest esperit que ha anat xopant d’anticatalanisme a molts que des de l’absolut desconeixement i des de la llunyania ignorant ara ens jutgen i es deleixen per veure com se’n poden anar en orris massa coses. Espanya també, amics de l’altiplà! I us asseguro que no em consola ni m’omple de goig. Assistir al joc brut, a la consigna suada, a envestir enlloc de reflexionar, a menystenir enlloc d’entendre’ns em confirma que una vegada més no hi ha cabuda ni voluntat per conjugar la possibilitat harmònica de conviure sense que molts ens sentim en territori colonitzat.

Digueu-me malfiat però arribo a pensar que a alguns genets d’aquesta apocalipsi ja els està bé el punt en el qual el desenllaç fatal -espero que no- sembla irreversible. Era això, companys? Suposo que cadascú té els seus sants patrons i posa espelmes a la seva capelleta. Digueu-me suspicaç, però em pregunto si no era aquest l’objectiu d’alguns. M’explico. Quins han estat els projectes i els oferiments que han arribat des de Madrid a la situació actual? Quina ha estat l’estratègia de seducció per reconduir el malestar català? Quina voluntat d’entesa hi ha hagut? La resposta és aquest 155, un martell d’heretges constitucionals que pendula sobre la testa catalana. I com es gestionarà? Us asseguro que picant el ferro fred que forja la tossuderia catalana. Guanyareu -us imposareu- però no ens convencereu. 

Rere el fum de la destrossa, enretirada la cortina catalana que aquests dies ho tapa tot, hi ha la realitat, la vida, les persones i una entesa molt malmesa. Desitjo que el gran objectiu d’estat, el gran repte per construir aquesta Espanya gloriosa que proclameu -des del 155-, no hi hagi només l’anticatalanisme que tanta cohesió social congria i tants vots us aporta.

Tenia pensat no parlar del moment polític. Disculpeu! Volia parlar de l’amor, un centre d’interès que em van suggerir per defugir la rancior i la tristor -ep, que em repeteixo!- que el moment em produeix. Us dec quelcom sobre l’afecció viva envers una persona o cosa des de vessants diversos.