Cera catalana.

Vigília de Tots Sants assossegada sense ensurts remarcables. Ningú no ha estat atonyinat per ningú. De recuperar tensions vitals esmolades cercant el benestar emocional. De trempera republicana tocada per una deliqüescència estranya. Això és la propietat que tenen certs cossos d’absorbir la humitat de l’aire i dissoldre-s’hi. Les lubricitats polítiques necessiten esperança i optimisme. D’aixecar el cap i de veure que no tot està per fer, de copsar una victòria a mitges i que encara hi ha partit. 

La crònica dels dies passa per la proclamació de la VI República Catalana i l’entrada en vigor de l’Article 155 de la Constitució. L’altre fet històric que romandrà en la memòria beatífica per gràcia de Sant Narcís serà que el Girona va apallissar el Reial Madrid. Una anècdota que adquireix rellevància -com diria en Junqueras- si ho lliguem amb les declaracions d’en Sergio Ramos a qui li dol més que l’himne espanyol no tingui lletra que no pas la situació a Catalunya. 

 

Faig un parèntesi i recupero una reflexió de l’any 2010 no compartida en aquests escrits de quan es disputava el campionat del món de futbol a Sudàfrica i la selecció -la Roja/Barça- va assolir el campionat: “La lletra -i sovint la música- dels himnes no sempre són afortunades. Els himnes tenen un toc d'espot publicitari de pel·lícula bèl·lica agressiva o, a vegades, directament de terror. Alguns van esdevenir bandes sonores per a la forca, per al garrot vil o per a la guillotina.

Afortunadament a l’actualitat s’entonen com un aperitiu als camps de batalla durant els partits de futbol entre les seleccions nacionals. Malaguanyada la iniciativa del president Aznar que volia farcir de metàfores l'himne nacional espanyol i, per tant, el de la Roja. Cada vegada que miro algun partit d'aquest Espanya/Barça em neguiteja i en surto desassossegat de veure la cara de pal que hi posen i el desconcert que pateixen els nostres herois de selecció. Alguns s'empesquen aquell txunda-txunda com a recurs per fer-se l'orni i intimidar l'enemic. Quina mancança de lletra! I l’equip contrari -acollonit!-, que no entén un borrall de segons i tercers idiomes, es refia que aquest txunda-txunda emès amb ardor guerrera narra les conquestes de quan a Espanya no s’hi ponia el sol i teníem tota la quincalla d'or massís per plantar les piques que calguessin a Flandes. De piques a pilotes. 

Com pateixo i com l'entenc, aquest noi del Reial Madrid, en Sergio Ramos, que mira al cel amb cara d'escolà aplicat i bon minyó mentre el txunda-txunda no es resol. Què costaria de tenir quatre ratlles amb rima consonant per poder-les taral·lejar com qui resa. Ara només salmòdies mudes d'oracions sense lletra per a un himne minimalista i abstracte”. 

Permeteu-me que insisteixi, ha hagut de passat més d’un quinquenni perquè el protagonista que jo feia més afectat, en Sergio Ramos, hagi explicitat i reconegut aquella intuïció després de la derrota -la quarta fita en la immortalitat gironina- per com li dol la manca d’una lletra. Un sentiment compartit que s’ha pogut copsar als carrers de Barcelona durant les multitudinàries manifestacions a favor d’una Espanya unida. Una bona lletra conferiria molta cohesió territorial i ens estalviaríem la frivolitat en excés festiva i amb regust de sangria aigualida del Viva Espanya que va popularitzar a l’Europa turística l’admirat Manolo Escobar.

Ens cal una lletra seriosament constitucional amb urgència i, sense voluntat de ser poc respectuós, ens cal “tunejar” també Els Segadors. Fer-li un rentat de cara i de lletra. Quan arribo a allò del “bon cop de falç” penso que hem de proposar una tornada, tot i ser sostenible i ecològica, amb més eficiència tecnològica -bon cop de tractor!- i menys truculència. Ja n’hem patit prou, de violència.

Proclamada la República al Parlament de Catalunya i suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional a Madrid haurem de seguir l’evolució, sinó embolcallats en banderes i himnes, des del vertigen dels dies. Avui el procés català s’ha internacionalitzat encara més amb el president Puigdemont a Brussel·les envoltat d’un eixam de periodistes. Hi ha algú que hagi estat capaç de preveure el ressò assolit per aquest afer. Pronosticar el rebombori mediàtic i polític que ha causat i pot congriar era quelcom impensable fa pocs mesos. Espanya té un problema i Europa també perquè molt em temo que el nacionalisme -i el separatisme- català no es tanquen a les masmorres amb un article per molt constitucional que el redacti el fiscal general. 

Com evolucionarà tot plegat. Ho anirem relatant. Per ara, el PP i en Mariano Rajoy viuen el triomf relatiu dels gegants il·luminats per mitja dotzena de ciris pasquals ben gruixuts, però de cera catalana que algun dia es fondrà. Es resolgui com es resolgui, consumida la cera catalana, poden aparèixer en la foscor els fantasmes dels pecats que ara viuen confortablement en la penombra. 

Bona castanyada!