Enrampant musclos.

Enrampar llagostes serà el nou esport entre aquells que s’ho poden permetre. La displicència gestual amb què es llençava una llagosta a la cassola amb aigua bullint estarà vetada a Suïssa des de primer de març fins a l’eternitat. El país alpí regularà la consciència ciutadana respecte dels productes que arribin vius des del mar a la taula. Una mesura de protecció animal que qüestiona aquesta pràctica en una societat cada vegada més sensible -vegana- amb el benestar dels animals.

Escatant la legislació al respecte els suïssos també han decretat que els crustacis culinaris no es podran transportar en un jaç de glaç o en aigua freda per tal de mantenir-los vius. Tampoc es podran exhibir en aquaris de restaurant o vivers d’espai reduït perquè els causa molt d’estrès a les espècies marines proveïdes de closca calcària, una mena d’escorça que els protegeix dels predadors però no de les calderes, de l’infern aquàtic a les grans cuines.

La biologia pragmàtica per als humans de plat fondo, aquells barroers que no ens ho preguntem, si les llagostes o els musclos s’estressen, només classifiquem el món ben planerament en comestible o no comestible, una relació ecològica amb l’entorn al punt de sal i de pebre de botiga de queviures ben assortida. Jo diria que en aquesta disbauxa culinària global ja ens hem cruspit mitja poma i que l’altra meitat té un cuc voraç que fa molta via. 

Crida l’atenció l’exquisida polèmica que es concreta legalment a Suïssa que contrasta amb els plantejaments vitals malthusians que a finals del XVIII alertaven que la població creixia en progressió geomètrica mentre que els aliments -les llagostes també?- ho feien un una progressió aritmètica. La població, segons Malthus, es veuria condicionada alarmantment pels mitjans de producció. Ja ha plogut molt des que l’autor de l’assaig sobre els principis de la població cria malves. Parlar de llagostes i de pobresa -de la fam-, no lliga. Enmig d’aquestes controvèrsies en hem empescat el mot sostenibilitat que salta als titulars de la premsa així que les anxoves de l’Escala o les gambes de Palamós escassegen, espavilen o no piquen.  

En una altra reflexió em centraré en la sostenibilitat de les ostres. Un producte comestible amb un punt de llimona i de pebre que es cruspeix sense passar per les calderes d’en Pere Botero que a no trigar massa també hauria de ser matèria jurídica alpina. L’addicció a l’exquisidesa de paladar, pel seu sabor, per la seva delicadesa, finor i excel·lència de les llagostes i de les ostres surt cara, només la poden conrear els gormands de cartera fonda, com el plat. Per això em preocupa més la meva dependència gastronòmica als musclos, més a l’abast, més propers i quotidians. Qui no ha gaudit d’un musclo solitari, orfe de companyia, a la paella setmanal de menú als dijous? 

Us heu aturat mai a pensar que aquest musclo de vida gregària en llibertat, a la desgràcia de la solitud, pateix a més a més una immersió sobtada i sobrevinguda que corglaça. La ciència suïssa ha estudiat si les llagostes pateixen quan les tirem en una cassola vives. No calen massa estudis per deduir com de dolorós ha de ser un bany en aigua bullent. Els experts dedueixen que qualsevol ésser -animal i no- que disposi d’un sistema nerviós percep el dolor i, per tant, sofreix. Un patiment que no deuen suavitzar pas les untures amb maionesa ni les fregues més específiques com la salsa termidor. 

Persisteix el meu dubte respecte de l’entranyable musclo dels dijous. Renunciaré o m’asseguraré -demanant-ho al cambrer- si abans l’han atordit o no. La legislació suïssa recomana refrigerar prèviament les llagostes perquè s’endormisquin abans de decapitar-les o d’electrocutar-les. Recomanen l’enrampada, més subtil, estètica i perquè no esquitxa. El futur al mercat de les andròmines casolanes ha de passar per un estri d’estabornir crustacis. Us asseguro que no em cruspiré el musclo si no ha estat tractat segons aquest protocol de consum tan humà.