Wanted!

En la voràgine convulsa dels dies hi ha fets que m’han sorprès per inusuals. Alguns de propers a la quotidianitat adquirien rellevància pel context judicial -que no polític- i que alteren la normalitat monòtona d’allò a què estem avesats. Situacions que tenen a veure amb el moment de trasbals que viu el país, més a Catalunya que no pas a Espanya, relacionades amb l’embranzida preventiva del ministre Zoido per impedir que en Carles Puigdemont pugui ser novament investit -restituït- presencialment al Parlament de Catalunya.

Aquesta setmana el Parc de la Ciutadella està assetjat per les forces policials que comanda l’eficient ministre Zoido regirant el subsòl i segellant els accessos amb una mena de colador selectiu per tal de barrar l’entrada al candidat. Hi ha una fal·lera concretada en el zel policial extraordinari que ha arribat al nostre bloc de pisos -proper a la Ciutadella i al Parlament-. Aquests dies em va sobtar la ferum exagerada que grimpava escales amunt per la comunitat de propietaris on resideixo. Obrir la porta de l’ascensor a la planta baixa va esdevenir una temeritat olfactiva d’alta intensitat. L’udol enigmàtic de les sospitoses clavegueres era un acte heroic que el president de la comunitat suportava tot avalant i fent constar que per allí no hi passava el serrell del Puigdemont. El tap era per confirmar, més enllà, més proper al Parlament. 

L’altra concreció d’aquesta dèria policial que m’ha sorprès ha estat aquest cap de setmana de camí cap al poble. La rotonda d’accés a la ciutat de Ripoll era un formiguer exagerat de dotacions de la guàrdia civil i de la policia nacional. Com un tauler de parxís farcit de fitxes policials barrant absolutament totes les sortides amb agents armats amb antipàtiques escopetes malcarades atalaiant i escorcollant els vehicles. Vaig pensar que els atemptats terroristes de l’agost a la Rambla i a Cambrils tornaven a remoure la pau d’aquest bressol paradisíac que és Ripoll. Els ripollesos també volem saber-ne més. Conèixer, per exemple, quin va estar el paper de l’imam implicat en els atemptats i si gaudia de sospitoses i poc oportunes connexions de mal explicar. Com que aquesta compareixença ha estat vetada per alguns partits polítics, el ministre Zoido s’estalviarà de fer pedagogia i de bastir un relat dels fets com va haver d’empescar-se amb l’1-O, un referèndum i una estossinada al personal que no han existit mai. 

Mentre transitava pel rovell de l’ou de la rotonda, ben protegit -això sí-, em van venir al cap en Tomàs Molina -el meteoròleg de la intimidada TV3- i les seves advertències, la qual cosa em va fer sentir vulnerable i fora de la legalitat. Ara et demanaran si portes -ja no en Puigdemont sinó un accessori- les cadenes de neu. Uf, quin mal tràngol, mira que en Molina ens ho havia advertit! Just en una de les sortides de la rotonda vaig trencar i vaig comprar-ne unes, de cadenes, perquè quan, alleujat, em vaig tornar a incorporar pogués obrir el maleter i demostrar que, entre les bosses i les maletes, només hi havia unes cadenes.

Es tracta dels malsons nocturns de la Soraya amb en Puigdemont fent ovines tombarelles de recompte mentre la corrupció transita pels jutjats sense aldarull ni massa remor amb un punt de divertiment televisat. Com em meravella la posada en escena professional dels encausats. Com seuen amb un punt d’elegància intrigant, com dominen l’espai i el gest, com intercanvien complicitats i, últimament, com aboquen delacions sense embuts. Ja són com en Tomàs Molina, un més a taula a l’hora dels telenotícies. De tant veure’ls i escoltar-los els hem incorporat a les sobretaules casolanes -Un cafè?- La corrupció, més perfumada que la recerca del Puigdemont, saltironeja instal·lada en una normalitat consentida i tan corrent com els controls permanents a les carreteres del Ripollès durant el franquisme. 

Vetlles d’insomni maleint els penedits delators bocamolls, però més dures són les vigílies sense poder aclucar els ulls, amatents a què no els aterri de bursada en Puigdemont al coixí. Es tracta de la temença només apaivagada per la perseverança del Zoido que ho té tot controlat per terra, mar i aire a les marrades -totes- que passen per França, circumval·len la intenció del ministre en un maleter i acaben el viatge al parc de les feres barceloní frontera amb la seu del parlament català. 

Ací -en un capítol més de la trepidant aventura del procés sinó fos pels presos i pels exiliats-, a la cantonada del carrer Nàpols amb el Passeig de Pujades, hi faig en Puigdemont valorant com creua l’última frontera. El repte argumental és com accedir a la Ciutadella sense aixecar la llebre ni despertar el lleó? Oblidem les temeràries opcions aèries i valorem-ne només la de passar disfressat de venedor de globus per a criatures. Barrejat enmig d’un escamot de turistes amb la samarreta d’en Messi i un barret mexicà? Potser no cal forçar tant la màquina ni la imaginació. Amb naturalitat, sense pressa, aturant-se a encendre una cigarreta i amb l’uniforme d’observador d’obres professional o de jugador compulsiu de petanca amb xandall i sandàlies amb mitjons blancs n’hi haurà prou.   

Avui tornant de la feina l’alè pudent a claveguera encara envaïa els espais comunitaris i privats de la finca malgrat les pluges. Quin tuf!