El mes dels gats, febrer.

Febrer és el mes dels gats, quelcom que no ha tret protagonisme al “gos català que la setmana passada va queixalar la cama d’una dona de 45 anys”. La notícia no especifica si la cama de l’agredida també era catalana o no. Haurem d’esbrinar si el quisso té estirp olímpica i si  es tracta d’un avantpassat del ferotge Cobi. L’incident esdevé just quan entra en vigor una llei que prohibeix tallar la cua i les orelles a les mascotes. Els animalistes pendents de la interpretació que en pot fer el Tribunal Constitucional respecte de si els braus de lídia es poden considerar mascotes dels toreros de ple dret o no quan l’ONU demana al govern que Espanya prohibeixi que els nens participin en espectacles taurins, ja es tracti d’aprenents de matador o com a públic abrandat sol·licitant la cua del brau. 

Al mes dels Merrameus torra castanyes què en dibuixaria el Gat Perich, tan vigent, respecte de l’acomiadament del ninotaire Ferreres. No fa gràcia, certament. Pel novembre l’humorista gràfic Eneko també va estar despatxat presumptament per les crítiques al govern d’en Mariano, especialment pel conflicte català. Hi ha una vinyeta d’aquest humorista gràfic retolada “Marca Espanya” que dibuixa la testa d’un brau -fàcil d’associar amb aquella silueta mítica d’Osborne als vorals estratègics de les carreteres nacionals- en el qual una banya s’ha transformat en el braç policial que branda una porra. Un missatge eficaç i ben trobat, impactant pel garrot i per la banya bessona d’un Minotaure que envesteix al laberint ibèric dels temps que corren.   

El diari Ara pública una editorial gràfica -les vinyetes també ho són de ple dret, d’editorials- de l’Anthony Garner titulada 155 sota zero on un enorme glaçó empresona i paralitza un ruc català només protegit amb una bufanda groga. Quin fred! Una carambola d’acudit jugant a dues bandes, la del vessant polític català on the rocks d’ara mateix i la meteorològica que ve a desmentir el canvi climàtic tot fent costat a les sàvies teories d’en Trump, un conte xinès. 

La nevada d’aquesta setmana ens ha situat davant de la força severa de la natura ferotge i alhora ens ha retrotransportat -políticament també?- als anys seixanta del segle passat quan, en absència dels profètics homes del temps actuals, la neu queia amb molta traïdoria. Gruixos contundents de neu molla i pesada de temporada que posaven a prova les febles teulades i la paciència soferta dels vilatans assumint la neteja en usdefruit de la vorera pròpia. Temps era temps. 

Quin fred! I perquè temps és temps -amic Joan Manuel- d’aquesta neu glaçada i pertinaç -com una sequera franquista- amb “la pau al coll, la flota al moll o la llengua al cul”, el febrer congelat i amb la neu esperant-ne d’altra és el mes dels gats i dels premis Goya sense una trista miolada i sense cap predicció que ens faci entendre el microclima que castiga Estremera. Quin fred que hi ha de fer!

La nevada al Ripollès d’aquest dies també m’ha retrotransportat a la infantesa quan eren freqüents i gens mediàtics els temporals de neu. Llevar-se i contemplar com queien els flocs ingràvids mentre ensucraven la monòtona i lletja quotidianitat era un goig. Malgrat que la mandra la deixatàvem entre la quitxalla amb més penellons que no pas panellets. 

Si nevava a Madrid, acostumava a fer-ho al poble, es tractava d’una predicció que es verificava segons tenien comprovat els pagesos amatents al parte d’aquelles ràdios d’ona mitjana que grinyolaven més que no pas informaven. Què dirien aquells avis entesos -i molt casolans- respecte de les nevades d’aquests dies? -Ja ha nevat a Madrid! -i algun ninotaire ho dibuixaria amb la poètica del 155, una borrasca ancorada a l’altiplà castellà que no acaba de desplaçar-se. 

Pel febrer abriga’t bé!