Esgarrapacristos de la dissidència.

En Millet torna a ser a casa, com en Montull. Ja han pagat la fiança. Una bona nova ja que la llibertat sempre ho ha estat. Em temo que aquesta, però, no és la que proclama la tribu del llaços grocs. A l’altre plateret de la cosa legal l’estat pot -o vol- engarjolar un altre raper a dos anys i un dia de presó efectiva. ¿A quina criatura se li pot explicar l’elemental raonament aritmètic en anys de garjola que la justícia espanyola administra a granel? Costa d’entendre, però robar a quatre mans amb una melodia per a lladres confessos és més afinat i molt més harmònic judicialment que esgargamellar-se a ritme de hit hop. És una evidència que les simfonies al Palau de la Música -també les suites per a cassola- tenen molt d’aristocràtic. No renegaré dels rapaires -es deuen poder anomenar així?- però no se’ls pot comparar perquè de rapaire a drapaire melòdic hi una lletra que cavalca pel caire de la navalla judicial fent equilibris precaris si la  solfa de la sentència d’empresonament es confirma. 

Minúcies, engrunes de llibertat d’expressió que no haurien de treure pas la son als primmirats dels drets civils. Collonades, remugava en Pla amb raó. Heu d’entendre que hi ha uns límits i que no podem aixecar el dit més del compte perquè ens el poden primer segrestar, després empresonar i finalment escapçar. Com gosen aquests esgarrapacristos tacar la dignitat dels monarques i de les persones honorables! M’estalviaré de criticar en profunditat els pinta mones que embruten les impol·lutes parets de les galeries exposant obres que en tenen la categoria només pel fet de figurar en un catàleg. 

Personalment em sento protegit, segur i emparat per aquests jutges que apliquen les lleis que algú ha dictat perquè jo senti l’alè del recte procedir al clatell. No repetiré aquell principi filosòfic fonamental que ha tornat per verificar-se i ens adverteix paternalment del terrible desencert que ens porta a confondre la llibertat amb el llibertinatge barroer. Recuperar les maneres, l’exquisida civilitat tot acorralant les ovelles negres que pasturen pels prats de la discòrdia, la dissidència, la rebel·lió i l’esgarip és quelcom que ens hauria d’enorgullir i que hauríem d’encoratjar.

Qui gosa comparar els Millet i sequaços de calibre similar amb aquests rapaires i d’altra fauna de mala vida. Com que no hi ha un fenomen de corrupció sinó un “descuido” generalitzat -ens va il·luminar sàviament al respecte l’equànime Felipe González- encara visc més tranquil i segur sabent que l’estat i tots els seus aparells -els judicials també- vetllen perquè la meva pensió de jubilació, quan escaigui, serà la justa, la que m’he guanyat al llarg de la vida laboral en actiu i em permetrà de viure amb la dignitat d’un avi que té l’estat rere les misèries humanes que ja em comencen a tenallar.

Posats a triar en cas de força major, guiats per l’ensenyament moral dels temps que corren, em permetré d’alertar-vos esmenant els preceptes bíblics. No injurieu ni calumnieu, abans pispeu -surt més a compte-.