Persones.

La celebració del dia de la dona al calendari laic ha estat un èxit. El carrer lluïa com un lilà florit anunciant la primavera amb el mes de Maria a la cantonada. Uns vaga de dones i per a les dones que aixequen el dit reclamant la paraula i el protagonisme des de la igualtat i pel respecte. Mateixes oportunitats, mateixes condicions. Amb la mobilització i la testosterona política acollonida, qui no es plantifica un llaç al pit. Gestos! 

El règim, el context, la tradició, l’església prevenint-me contra les pèrfides diablesses seductores -les nines de porcellana abans que les de cel·luloide- van esmerçar molts afanys i recursos perquè arribés a esdevenir un “home com cal”. Es van dedicar ingents esforços en la pervivència del “masclisme” institucionalitzat en una realitat que no tenia nom, però que anava sobrada d’actituds. Només existien els “homes” i les “dones”, els nens i les nenes en una guerra on elles tenien les de perdre perquè eren inqüestionablement excloses de totes les lligues al pati d’escola. 

La ignorància del misteri carnal entre tanta roba estesa -i les pilotes de futbol- van sacsejar la meva existència el dia que a l’escola unitària per a nens van asseure al meu costat un ésser misteriós, desconegut i embolcallat en una recòndita atmosfera etèria amb trenes que exhalava netedat i delicadesa virginal. Aquella aparició sobtada era, certament, una nena. Quin ensurt!

De com evolucionar de “nen/a” a “home/dona” per esdevenir “persones” podria ser el títol d’un manual d’autoajuda per tal de reciclar masclistes, un martell contra patriarques rampants o l’eina que destrempés la ferrenya supremacia imperant. Com fer efectiu el codi compromès de gènere -els avis en deien generè- que reguli els diversos àmbits, del laboral al social i d’altres que no esmento. El més elemental i primari, sense cap mena de dubte, és el d’un sou idèntic per a la mateixa feina. Un principi sindical bàsic que encara té excepcions i que discrimina el salari en femení. 

No voldria entrar en relliscoses disquisicions abans d’haver-me reencarnat en dona -si es pogués triar- per saber quin pa hi donen i poder-ne parlar amb propietat i coneixement de causa. El pas enorme de geganta que ha sortit al carrer aquests dies a les grans ciutats demostra que el feminisme ha esdevingut activisme. La conseqüència de la inesperada mobilització contundent i transversal ha de treure la son de les orelles als polítics. Ja no n’hi haurà prou amb penjar-se llaços o recitar poètiques proclames. Les dones s’han demostrat que es volen fixar en les campanyes polítiques. Em temo que la profecia del Mariano respecte de la vaga feminista no és encertada. No sé si “ja se’ls passarà” o “són coses seves” -de les dones-, com un període menstrual pertorbador. Ja es veurà si “amb quatre crits perquè elles es desfoguin” n’hi haurà prou, Sr. Rajoy, o esdevindrà quelcom reiteradament cíclic. 

La designació femenina apel·lant a lleis físiques pel volum morfològic -ja siguin romaneses o les nostrades polaques- poden acabar verificant la llei d’Arquímedes contra del republicà Lluís Salvadó, un cos polític insoluble submergit en un fluid saturat de sal gruixuda rep una força de baix cap a dalt igual al pes de la polèmica que provoca.