Tal dia farà un any.

Tal dia farà un any vivint immersos en una sensació insòlita. El cap català de l’operatiu, en Trapero, imputat i apartat. Qui va estar-ne el conseller està empresonat, en Joaquim Forn. Continuem sota massa foscor alertats per la inoportunitat d’unes premonitòries declaracions del llavors ministre Margallo concretades en els esborronadors atemptats de l’agost. En aquest cap d’any dels dies de sang, terror i desconcert els Mossos d'Esquadra encara no tenen accés a les dades calentes que, per preventives, haurien de poder disposar.

En l’hemeroteca hi ha el testimoni magre de la solidaritat pàtria als fets de les Rambles i de Cambrils. L’Estat i Espanya ja en feien prou portant al Rei i al president Rajoy a encapçalar una manifestació que se’ls va girar en contra de la seva presència. L’escridassada va estar monumental. Amb els rellotges aturats després d’un any el centre d’interès continua essent per a l’esfera política la presència del monarca als actes previstos demà a Barcelona. 

Em temo que despès del discurs d’en Felip VI als fets d’octubre la concurrència de la casa reial a les Rambles causarà més tensió i rebuig -o indiferència- si l’afirmació de l’actual president de la Generalitat de Catalunya té un punt de certesa, “els catalans no tenim rei”. A les xarxes -sovint mentideres i pèrfides- s’anuncia una expedició organitzada des de l’altiplà ibèric per fer costat a la visita del monarca a Barcelona. 

S’haurà de veure quants monàrquics s’apleguen i quina és la petjada de la comitiva reial en les terres catalanes. Com l’estel nadalenc que guiava els Reis Mags ja s’ha pogut veure una avioneta de platja amb una pancarta promocionada pels pacificadors de Ciudadanos animant a treure els llaços grocs, “¡A quitar lazos amarillos!” En les melodies de l’hispanisme nostàlgic hi ha massa himnes amb el “!A por ellos!” seduint catalans díscols. 

Coneixerem algun dia de veritat el rerefons d’aquests atemptats i del macabre paper de l’imam de Ripoll? En la certesa dels dies i dels homenatges per fer hi tenim el recompte difícil de les víctimes. Totes. Les que ho van patir amb sang pròpia i les que ho vam sofrir com espectadors d’una tragèdia tan propera al Liceu. Totes les víctimes! També les de Ripoll. 

Passejar per les Rambles. Hem tornat a les Rambles Maria -complint la promesa que ens vam fer ara farà un any- sense voler sentir la ferum de la follia inexplicable enganxada a l’asfalt. Ha estat un acte de força de voluntat perquè hem volgut “no tenir por!” i perquè la normalitat heroica acotada per bol·lards escombri del tot els fantasmes que demà es recordaran si el protagonisme polític no es decanta a relegar les víctimes.

Ripoll bressol de Catalunya, sepulcre del comte Guifré, viu. Viu i conviu després de l’agost de tal dia farà un any. Viu i conviu el trasbals des de la serenor contra les urpes d’una follia que encara hem d’acabar de comprendre. Ripoll viu -i conviu!- la fresca regalada de les nits enmig de l’onada de calor estiuenca.