Localitzat el desaparegut.

Una calor assassina ens colpeja traïdorament als febles de cos i d’esperit. Aplomats raigs ens esquerden la testa i, als fluixos de criteri, el sentit comú. Fa molta calor -més encara-, calorassa! Nits bullides al bany maria en una sopa espessa que el xup-xup de les onades costaneres tampoc no aconsegueixen d’amorosir. L’apocalipsi del mercuri mesurant la sensació d’ofec i la contundència del reescalfament solar també pot agredir els fonaments de la coexistència. Pel canicular ferragosto està comprovat que els índexs de malvestats resolts entre sang i fetge es disparen. Coincidint amb les vacances -i la calor extrema- els experts en criminologia van de corcoll d’escenari en escenari contrastant els indicis del crim -sempre presumpte- i recollint ditades tot ensumant l’olor i el color de la tragèdia. En definitiva, cercant-ne l’entrellat per poder explicar-ho perquè, com en una novel·la negra, els casos esgarrifosos solen tenir uns personatges, uns motius i un procediment. 

El misteri que penso publicar comença amb la denúncia d’un iaio, un dels habituals que després de la migdiada cada dia seuen al mateix banc i que cada tarda passen llista per verificar que no hi ha hagut cap baixa en la tropa. El rellotge vital d’aquests molt jubilats personatges és tan exacte com un despertador puntual de becaines. Practiquen l’assenyada precaució, per estalviar ensurts i suposicions morboses, de comunicar amb antelació els absentismes planificats tot justificant la falta d’assistència, de caldre, mostrant als col·legues el paper en el qual es demostra que tenen una cita fixada en ferm al catàleg de visites mèdiques amb algun passavolant especialista suplent d’estiu. Arribats a aquest punt coincideixen per majoria absoluta que el personal mèdic suplent és, de bon tros, més benèvol, comprensiu i permissiu amb les misèries humanes respecte de les privacions i mancances que els recepten d’ordinari. 

L’agent que va atendre el iaio a la comissaria és molt pacient i condescendent amb la gent gran en general perquè ell també té un avi que “no hi toca”. Així de clar i contundent ho resumeix la dona de l’avi que “no hi toca”. Cara a cara, a banda i banda de la minúscula taula d’aquell despatx per atendre les visites amb aire condicionat, l’agent es va permetre de posar al dia els missatges de les diverses xarxes socials mentre el iaio encara era als prolegòmens de la denúncia. Amablement va voler estrompassar el reguitzell de consideracions sobre el sistema sanitari a l’agost i no se’n va pas sortir. Per al denunciant és fonamental relatar totes les circumstàncies que envolten l’afer.

 La tasca abnegada dels policies que no gasten sola de sabata però que atenen el públic és tan feixuga i indispensable com patrullar perseguint manters miserables, camells sense gep o pispes oportunistes que amb la calor, quan la sang bull, sovintegen més. Prendre nota, seguir el fil de la narració, destriar allò pertinent de l’anècdota requereix d’un olfacte i d’una perspicàcia que són el fonament per a la resolució del cas i per a la promoció en el propi cos policial. Precisament per això va parar l’orella quan es va referir a l’absència sobtada d’un company habitual. L’avi en aquell viatge per la perifèria dels fets estava arribant amb molta catxassa al punt clau, al punt de destinació; havia desaparegut un company! Un segrest, un assassinat, un cop de calor -posats a no dramatitzar-? Vés a saber. 

Va verbalitzar la seva preocupació, molta, ja que era dels més antics i extraordinàriament puntual i proper a la societat del banc -que si acostuma a fluctuar en èpoques de grip, no ho fa a l’agost-. No havia faltat mai -argumentava l’avi- fins ahir. Quelcom li ha succeït, agent. Una bona persona que no criticava ningú ni es posava en res. El iaio iniciava l’avaluació personal del desaparegut amb tristor i amb una tendresa que van commoure el policia. El desaparegut a parer del denunciant era extremadament discret, mai havia esbombat res, cap ni una de les confidències que hi compartia. Ni les més personals i delicades en matèria conjugal. Una persona que sabia escoltar -l’agent sense cap voluntat de substituir-lo- es va fer una idea de la paciència desmesurada del desaparegut i de com de bocamolls eren d’altres a qui va descriure amb tot detall l’avi. De l’esfumat, no en va treure l’entrellat, segons l’avi parlava tant poc i era tan reservat que no en sabia gairebé res, només li ballava pel cap com si li hagués dit que era de la part de Tarragona o de cap a València, però tampoc n’estava segur. 

En solidaritat amb l’avi propi que “no hi toca” i per zel professional, l’agent va comprovar a les bases de dades els fets que poguessin il·luminar aquest misteri. Enlloc aparegué cap altre cas que hi tingués una relació evident. Per tancar el cercle i escatir el trencaclosques detectivesc, el policia va activar el procediment de camp que pertoca. 

L’endemà, una patrulla sense llums ni sirenes, que no calien, es va presentar al punt de trobada dels avis jubilats. Hi havia dues absències més -al marge del desaparegut- una per vacances a la Costa Brava i una amb el justificant mèdic al dia, patia la revisió setmanal d’una intervenció recent a les parts baixes -volia dir de pròstata-. 

Ja us anuncio, per si el succés acaba a les pantalles en versió cinema negre d’acció, que el cas ha acabat bé. Els agents només van haver de baixar del vehicle i apropar-se al grup d’avis concentrats en la lectura en veu alta de la notícia que publicava la premsa i que els concernia.  

-Mira, el desaparegut, Pepet! -així van resoldre-ho, entre la sornegueria dels avis i el desconcert d’en Pepet.

“El ninot d'El Tio Che va ser retirat divendres passat per ordre del districte de Sant Martí, després que una inspecció ordinària de l'ordenança de terrasses detectés que l'orxateria no tenia autorització per instal·lar l'estàtua i s'iniciés el corresponent procés sancionador”.