Pompes Fúnebres l’Alegria.

Aquells poc previsors en la burocràcia de la mort, els que no cotitzen, per exemple, a Pompes Fúnebres l’Alegria per garantir-se un servei lluït i ben florit, amb carrossa de luxe, mitja dotzena de cavalls negres i una banda de música a l’estil de Nova Orleans, tenen clar que aquest assumpte també el deixaran en herència. Malgrat esdevenir els protagonistes, el nostre paper una vegada traspassats -com diuen els professionals de la cosa fúnebre- és esquifit i tirant a negre. Només podem posar-hi bona cara.

La mort no era, fins ara, un problema per qui just acaba de marxar. Al dolor, l’absència i a la tristor que ens amaren també hi havia la paperassa i un seguit de decisions i despeses que calia gestionar. El ritual de sempre es pot veure alterat si es confirmen els requeriments que la Conselleria de la Comunitat valenciana vol implantar. La mesura de més impacte que pretén imposar és que les persones que pateixen obesitat mòrbida -de calibre molt gruixut- no podran ser incinerades. Una patacada contra l’equitat amb una discriminació per als grassos que ja no podrem anar al cel per la via del foc purificador. 

La decisió produeix cert tuf a socarrim. Veurem si s’imposa malgrat la sensatesa amb què es postula. La quantitat de combustible que cal emprar en aquests casos comporta que s’ultrapassin els nivells acceptables de contaminació ocasionats. Raons ecològiques per afrontar, també, una de les causes del canvi climàtic. Garanteix i valida aquesta verda voluntat -l’última?- de la conselleria que els candidats a la incineració ho han de fer amb un aixovar mortuori que no contingui elements metàl·lics, complements de plàstic, de reïna o d’altres altament tòxics despresos durant el procés de combustió. Remata la recomanació aconsellant, preferentment, que els sudaris hagin d’estar fabricats amb materials biodegradables. Per introduir només un aspecte qüestionable em fixaré en l’exigència biodegradable dels sudaris, una vegada rostits pel foc infernal dubto que sigui rellevant. S’arrodoneix el microclima o ecosistema macabre regulant que els taüts es custodiaran tancats a pany i forrellat, refrigerats i a prova de rosegadors carronyaires i d’aus voladores malastrugues. 

Viure ràpid, morir jove i deixar un cadàver exquisit va estar la destinació fatal a ritme de rock & roll d’algunes estrelles rutilants que cavalcaven vertiginosament el risc, la fama, les drogues i l’alcohol. L’altra cara arrugada de la moneda és la dels vells rockers que no moren mai. En la voluntat legislativa de la conselleria s’hi podria detectar certa inspiració perquè els cadàvers esdevinguin encisadors. Amb un cos que es correspongui al cànon del perímetre corporal tirant a aerodinàmic, proporcionat, al punt en massa corporal i amb harmòniques mesures entre la cintura i els malucs. Difunts que en contemplar-los a la sala de vetlles ens facin exclamar -Si sembla que encara balli!

Posats a ser transcendents podríem decantar-nos per la màxima anima sana in corpore sano que ens ha d’obrir de bat a bat les portes de la immortalitat -i del crematori- en un més enllà on el preu del metre quadrat deu estar pels núvols. L’assemblea dels traspassats ha de reunir més membres que socis té el Club Super3. Una dada de sentit comú que ens fa sospitar que el cel s’està convertint en un lloc de convivència comprimida mancat de sòl aprofitable. I això entronca amb els microhabitatges per a finats o nínxols rusc -si preferiu, piràmides casolanes- que tampoc tenen resolta la capacitat volumètrica relacionada amb l’obesitat mòrbida. No tots tenim garantit un més enllà assolellat amb vistes al Camp Nou. Tampoc tothom disposarà d’un “campió” com esbombava orgullosa l’àvia benestant a qui la nissaga edificava en vida un panteó al bell mig del cementiri municipal. 

Conclourem que morir-se també serà un problema propi, ja no deixarem només la carcassa exànime en herència sinó que, si volem gaudir de tots els serveis i les comoditats d’una urbanització paradisíaca, haurem de reunir unes exigències estrictes. Un bon pretext, mentre no assolim les mides estàndard, per continuar fent la viu-viu. Perquè, com deia un savi vitalista, qui tingui pressa per esdevenir un bon aspirant que passi al davant. 

Salut!