Setmana Santa.

La setmana santa descol·loca. Això que la periodicitat de la data bellugui li confereix un aire encriptat respecte del calendari que fa mandra de calcular prèviament on s’hi escau. Setmana cabalística de quan matàvem jueus a cops de matraca en xivarri eixordador. A les matines dels tres darrers dies de les setmanes santes, acabat el salm del Miserere, a les fosques, dins l'església es produïa una forta sorollada, ja que els feligresos devots picaven de peus i sobre dels bancs amb carraus, matraques i xerracs –tots estris específics de produir fressa- en record del terratrèmol que va esdevenir per la mort de Crist. L'altre epicentre de la venjança era fora de l'església, el dissabte de glòria, abans de missa. Els fidels se servien de tot allò que fos susceptible de provocar molt d'estrèpit -des de cassoles fins a esquellots- i fer-ho repicar ben fort. També servia de descàrrega pietosa contra l’avorriment perquè des de les deu del matí del dijous sant fins a la mateixa hora de dissabte sant no es podia treballar, cantar, ballar, practicar esports o fer música, fins al punt que les campanes emmudien en un absolut silenci en record a la passió i la mort de Jesucrist. També els matalassos havien d’apaivagar els grinyols. 

Per aquestes contrades ripolleses, tret d’excepcionals manifestacions que han perviscut, no hi ha les grandioses ni molt vistoses processons que desfilen per l’altiplà castellà o pel sud peninsular. A les últimes dècades s’ha recuperat la processó de Camprodon que a l’any 1969 es decidí deixar de celebrar fins que a l’any 1986 es va reprendre. Durant els primers anys d’aquesta revifalla devota els pagesos del riberal exercien el paper escènic dels jueus.

Particularment a les processons m’hi sobra el contrast entre les figures estàtiques dels sants que s’hi transporten –silencioses, emocionants, acabades de sortir del temple o del museu- i l’aldarull marcial dels romans que hi desfilen. En el record mediàtic recent excel·leix l’ocasió d’ara fa l’any que va aplegar tot de ministres i de ministresses per interpretar el novio de la muerte. En aquesta edició els legionaris d’una congregació malaguenya han demanat que no hi assisteixin polítics per treure’n rèdit electoral. Haurien sol·licitat als polítics, que tenien programats actes electorals just en aquestes dates, que no converteixin les processons en aparadors polítics. Sense abandonar el centre d’interès legionari la plataforma patriòtica Millán Astray, integrada per legionaris veterans, ha demanat a un partit que no faci ús de l’himne de la legió sota l’amenaça de denunciar-ho a la Junta Electoral Central –que mana molt-. Rara santa setmana inserida en una campanya electoral desbocada que no respecta ni l’himne de la legió. Ja m’he referit en alguna ocasió a la falta que ens fa –com el pa que mengem- un himne com cal, amb lletra, encara que no parli de romàntiques pretendents exànimes.

Processons, romans i jueus combinats amb eleccions ben sacsejats no refreden la tempesta que assota la paciència d’alguna ciutadania i alhora posen a prova el sentit crític i la vergonya aliena. Escoltant determinats arguments corro a mirar la cara que faig al mirall, per si el meu aspecte d’estaquirot tirant a babau els ha pogut envalentir. El nivell polític assoleix rècords de despropòsits deixats anar sense cap mena de rubor ni cap contenció. Cert que no enyoro gens el silenci imposat en aquestes dates per les autoritats eclesiàstiques en connivència amb el règim, però suplicaria, com els legionaris ofesos, temprança i mesura pel Crist de la bona mort. 

Insòlita setmana prèvia a les eleccions generals que continua amb el judici del procés al Suprem. Avui amb un apunt pintoresc. Ha aparegut en el testimoniatge dels cossos de seguretat espanyols la perillosa “tigressa de Badalona”, una senyora d’uns quaranta quilos de pes i “molla” -eixuta encara deu pesar menys- a qui l’agent no va poder apartar ni amb l’ajuda d’un company. Efectivament, es tracta d’un exemplar de tigressa del barcelonès, una espècie que pobla el litoral català.

La policia anglesa deté Julian Assange a l’ambaixada de l'Equador a Londres. 

Ha mort Neus Català. 

Ara mateix crema la catedral de París.