Haver d’escriure quelcom des del tancament
aquest del qual costa tant de desempallegar-nos-en és un exercici temerari. No
és que habitualment ho faci des de l’escena del crim, en directe, però aquest
aïllament tan profilàctic no permet contrastar-ho. La situació, avalada per les
mascaretes, ens ha pres els somriures i el poder compartir des de la flaire a
les presències de quan ens matxucàvem les textures. Ens han arrabassat les subtils
complicitats que sustentaven les sospites. Podem, doncs, assegurar que el
distanciament també ha estabornit el safareig social i la presumpció de
veracitat ara -com sempre-, però, també confinats. Ens hem de refiar de les
finestres abocats a les balconades de casa nostra amb un horitzó restringit.
Per això no sé massa de què parlar. Alguns que
em coneixeu aquesta dèria personal sabeu que us he demanat en alguna ocasió
–Què escric?-. La síndrome de la pantalla en blanc –assegureu-vos que no es
tracti d’un virus tafaner- és tan frustrant com el repte d’un full de paper de
tota la vida, analògic, desafiant allò que els inspirats en fan el requisit previ
a la creació. De què parlo, doncs?
Els símptomes, en lluna minvant, propicien que
la gaseta del desconfinament admeti d’altres centres d’interès aliens a la
pandèmia. Les seccions dels mitjans ja no són monotemàtiques, es va acabant de parlar
només del virus i de futbol. L’opinió i els editorials van arraconant els diabòlics
índexs fluctuants de la malaltia i de l’ull de poll d’en Messi en exclusiva a
favor de la nova normalitat que ja ha
fet el tret de sortida així que els tribunals han aixecat les persianes i reprenen
l’activitat mantenint les distàncies, òbviament. Plets tinguis i els guanyis!
Desconec si el monarca jubilat, l’emèrit, se’n
sortirà d’aquesta i quins efectes colaterals comportarà. Si en farà prou amb la
inviolabilitat protectora davant de l’anunciada investigació de la Fiscalia
Suprema. La sentència popular és una altra cosa. Pot anar més enllà del concepte
sacrosant de la monarquia personificada en una trepidant biografia ben farcida
d’afers diversos en la que algú ja hi cerca els primers plans per a una sèrie d’intriga
amb molts capítols. De tòtem nacional a truà, com refilaria en Julio Iglesias i
remataria en Raphael bramant allò d’Escàndol,
és un escàndol! Balades sense sospita per a una probable banda sonora.
Qüestió de fe on els dogmes –també els
ideològics- ultrapassen les lleis de la física segons el color dels vidres amb
què ens ho contemplem. Fixem-nos sinó en l’únic acte heroic d’en Trump davant
de la revolta creuant a peu des de la Casa Blanca a una església propera per
exhibir una Bíblia. Hi ha moments i respostes que únicament es poden assumir –o
manipular- des de la creença, a ulls clucs, perquè desafien totes les lleis de
la racionalitat natural. Veurem, en ambdós casos, el de la corona i el d’en
Trump, com conclouen. Caldrà molta fe i encendre molts ciris a la nostrada Santa
Rita i a l’ultramarí profeta plenipotenciari de Sant Google.
En clau més propera, la pitonissa Pilar Rahola
ja ha emès sentència respecte de la testimonial tornada als centres escolars d’aquest
dilluns. Ho ha resumit sense grisos, amb un cop de llapis vermell molt gruixut,
com aquelles mestres severes que deixen lliscar les ulleres nas avall abans de fulminar-te
amb la predicció –Un nyap! Personalment vull dedicar un reconeixement als professionals
–i a les famílies també- que hi comprometen la paciència i més ingredients empescant-se
recursos. Amb el gremi del guix –ja sigui analògic o digital- tothom s’hi
atreveix. Posats a prevenir l’esdevenidor –o a jutjar-lo- per superar el “nyap”
espero que, en la maniobra de corresponsabilitat primmirada entre l’escola i la família,
als progenitors no se’ls exigeixi, per a exercir, una certificació d’aptitud
pedagògica.
La Flaca, en una cantonada de l’Havana, ha vestit de
corall negre el dol per la pèrdua del Pau Donés. Bon cel!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada