Fogueres.

On heu anat el dia que ens han alliberat de les cadenes del confinament? On sou ara mateix? Heu fugit del captiveri? I si sou dels que ens hem tornat addictes a la seguretat domiciliada en les barricades dels balcons a què ens hem hagut d’avesat, us sentiu més lliures? Alguns estralls emocionals carregats d’angoixes fosques i de por difusa figuraran al mostrari que ha florit en aquesta rara primavera que es marceix. Som just, però, al punt de poder cremar a la foguera de Sant Joan tots aquests fantasmes i mal averanys que ens han fuetejat. Si més no per revenja, en una revetlla íntima contemplant els esclats al cel -virtuals o no- hauríem de poder llençar a les brases purificadores totes les tenebres fins a rostir-les a l’ast. Que així sigui! 

Bé prou em privaré de pronosticar si n’haurem sortit millors o no. Si haurem après quelcom o no. Cadascú amb el seu catàleg de vivències i el balanç que en puguem fer en el benentès que la suma de totes pot imposar noves tendències a la secció d’oportunitats -segona planta-. 

Empaquetar, carregar i sortir de la ciutat es converteix en un nou ritual ben especial -com la nova normalitat- perquè aquesta primera fugida pot esdevenir una mena d’èxode camí de la redescoberta del poble o del llogaret que tant anhelàvem de retrobar. La terra promesa de la infantesa sovint habitada encara per aquells amb qui fa mesos que no hem pogut compartir-nos. Posem per cas els ulls dels avis emmirallant-se en la estupefacció dels infants per la deslocalització imposada -Mira com ha crescut!

Passejar els indrets magnificats per la privació, tornar a refermar allò que solíem mentre esperem el nostre torn a la manera profilàctica quan semblaria que hem ajornat la urgència i no ve d’ací si ens avancen a la cua de la botiga mentre ens expliquem com ens ha tractat aquest parèntesi. Ben trobats els respectuosos amb la quarantena que han arribat al poble sense el farcell carregat de recel al maleter. Som els supervivents no sospitosos per decret de la pandèmia. Ara sí! I ben al contrari del temut rebuig hem practicat -mig d’amagat- alguna abraçada furtiva en un coratjós esclat clandestí. Quin goig comprovar com l’escamot emmascarat dels vulnerables encara pasturem, fent la viu-viu com comparses d’aquest etern carnestoltes, pels carrers de la vila.  

Amb tot haurem après a navegar –ja que som uns primers espases en les andròmines de la comunicació- per immersió i amb l’aigua al coll en aquesta realitat que ens ha arribat per fer-hi niu. Rutines de llarga estada a pensió completa que normalitzen allò excepcional i que malauradament deixen un reguitzell de naufragis. Des dels arxipèlags d’illes desèrtiques on ens hem arrecerat comencen a surar tot d’ampolles buides amb missatges bressolades pels onatges de la imprevisibilitat optimista.

Una abraçada mentre cremen, a la nit més màgica, els malsons tot il·luminant l’esperança!