Serps d'estiu.

La serp d’estiu –una espècie en perill d’extinció- era una notícia més o menys intranscendent, recollida a bastament per la majoria de mitjans, que servia per omplir pàgines i telenotícies a manca de matèria primera transcendent. Aquests simpàtics animalons reptaven per les festives pàgines estiuenques repetint continguts banals arrossegats d’un estiu a l’altre sense més voluntat que engruixir el calibre de la publicació. Eren paradigmàtiques i omnipresents les deposicions canines de vorera urbana, l’excedent de coloms a la plaça major, l’ús i l’abús dels mitjons amb sandàlia o l’extraordinari exemplar de meló o carbassa recollit en un conreu rural. La carbassa descomunal venia documentada amb una fotografia que, alhora, homenatjava i identificava l’hortolà d’honor.

Seré un frívol, però com trobo a faltar aquelles serps d’estiu! Eren el símptoma que l’univers rodolava sense ressalts i que el món proper –de vacances com els redactors estrella- s’havia aturat durant la canícula. Només el mar bategava pausadament rítmic i sense meduses perquè llavors també estiuejaven sense mascareta.

L’estiu d’aquesta edició ve farcit de continguts contundents. No hi ha espai ni per a les necrològiques tot i l’auge que ha experimentat el gremi de les funeràries. La mort no s’atura i fa via, també la mort natural, aquella no atribuïda a l’actual pesta. Definitivament, per un motiu o altre, no som immortals. Em decanto, però, més per l’amor en temps de pandèmia, infinitament més temerari, però intensament vital i esperançador. De fet, una de les històries d’amor d’aquest estiu que passaran a les enciclopèdies és el romàntic afer reial amb la princesa rossa de conte de fades que fibla –com un escurçó d’estiu- l’interès de l’audiència, també la del paper setinat que manté el dret de safareig i de cuixa en assumptes de noblesa i cases reials europees. 

Existeix prova d’amor més contundent? Posem-nos en la pell dels protagonistes, imaginem l’ensucrada resposta de compromís a la pregunta inoportuna de fins on m’estimes just en un instant de clímax passional quan la concentració no és patrimoni precisament de la loquacitat articulada ni de la poètica amorosa dels trobadors. Per això trenco una llança i el ceptre si cal a favor del monarca jubilat –heroic amant esforçat- quan retrobada la sabateta de cristall hi diposità amb foll encorinnament i sense fatxenderia un xec nominal tan extraordinàriament generós. En defensa pròpia el monarca podria adoptar la màxima castellana originària del títol d’una comèdia d’en Lope de Vega, “Obras son amores i no buenas razones”. A què vénen, doncs, aquests escarafalls i rebuigs tot qüestionant els fonaments de la mateixa institució monàrquica? 

Siguem positius, allunyem l’enveja i valorem aquest bonic i ferm romanç d’amor com es mereix. Es podrà actualitzar l’obra de fra Antonio de Guevara, Rellotge de prínceps amb una versió més actual de la qual en proposaré el títol de Mirall de cavallers. I no fujo d’estudi si goso aventurar que un dia no llunyà l’aixecada del teló al Liceu convertirà en un mar de llàgrimes –i de butaques emocionades- la platea del gran teatre per estrenar una òpera d’estil verdià com es mereix aquest tràgic amor, Corinna o la força del destí.

L’altre escurçó de temporada que serpenteja sinuosament als editorials econòmics de temporada és l’acord del fons europeu de rescat. No hi haurà vigilància dels ja mítics i llegendaris homes de negre. El crèdit -fins a un 2% del PIB vencerà en una dècada- pretén finançar la despesa sanitària directa i indirecta. La qual cosa representa 140 mil milions per a Espanya, dels quals 72 mil seran a fons perdut –que no sigui una premonició-. La Unió Europea fa l’efecte que es recupera, s’observa una millora relativa en aquest moment tan delicat que l’ha pogut esterniar ingressant-la en una UCI amb respiradors d’emergència. Aquest pacte obliga a tots els agents a una eficiència exquisida per gestionar la present realitat. Això esperem els ciutadans acollonits per la malura i, també molt, per les conseqüències socials i econòmiques que provoca i provocarà.

Aquesta nova torrentada de recursos federals que arribaran neguiteja, per força, els polítics. Els cops de colze per repartir-los –la repartidora- i les fidelitats ingènuament encobertes -el clientelisme- fascinen deixondint el moll de l’os del poder veritable: disposar de recursos i poder administrar-los. Recordo quan l’Aznar, a l’oposició, menystenia les primeres riuades de fons europeus titllant el jove i aerodinàmic Felipe González de pidolaire, “pedigüeño”. 

Quina penitència no estarien disposats a suportar els cronistes polítics per assistir a les converses i als retrets de passadís, a mascareta treta, amb què hauran advertit o amenaçat l’actual president Pedro Sánchez -encara més aerodinàmic que el Felipe González-. La Marca Espanya haurà trontollat davant dels retrets de corrupció -encorinnaments, deixes i arabescos comptables múltiples- protagonitzats, per exemple, per qui ha ostentat algun dels més alts càrrecs en diversos àmbits d’aquest país que no acaba de resoldre la llarga convalescència de corrupció política com si també fos de causa vírica i amb tendència a la recaiguda. I el més insòlit, acollida democràticament quan els responsables no són precisament penalitzats a les urnes.

Davant d’un historial clínic de pronòstic reservat veurem com Europa se les empesca per supervisar aquests fons que arribaran a Espanya. Com que els homes de negre estan afectats per un presumpte ERTO, em temo que ens els enviaran disfressats de turistes o camuflats en escamots de rastrejadors sanitaris amb bata blanca.

N’haurem après quelcom de tot plegat?