Incertesa.

La nova normalitat té quelcom de cotxe de segona mà habituat als vicis mecànics heretats d’una conducció barroera, amb cremades al seient del conductor per les busques de cigarreta que hi aterren i amb el vidre d’una finestra que s’encalla. Volia dir que les evidències de la nova realitat acabades de reeditar arriben amb massa defectes de fàbrica agreujades per la degradació del model anterior que ja era prop del desballestament. 

Assistim a l’estrena de la representació en un escenari grandiloqüent que trontolla compassadament per un atac de tos inoportuna al primer acte de la tragèdia mentre el protagonista s’entrebanca en el monòleg. L’atordiment pel desenllaç ens té fascinats i, alhora, prou acollonits perquè ens malfiem de com pot acabar aquest drama, amb la platea escabellada. 

Incertesa, retolat al lluminós llampant de neó, és el títol de l’obra escènica projectada a la immensa pantalla panoràmica del cinema a la fresca d’estiu a la qual assistim, inusualment  escarxofats, des del nostre vehicle, un Laberint -el vehicle de la gama crossover- acabat de sortir de la factoria Desconcert versió híbrida. 

Incertesa o embolic, com preferiu, és el mateix. Un altra mercaderia de la cadena de producció de la casa Desconcert, una multinacional on line al marge de la patacada econòmica; ben al contrari, amb els valors grimpant com l’escuma pels índexs borsaris. Incertesa és també una infal·lible bola de vidre emboirada -d’ací l’èxit- que pretén predir -alhora que ornamentar- què ens espera en tots els àmbits emprada amb retòrica populista de quarter pel president brasiler, en Jair Bolsonaro, quan associa l’ús de la mascareta a un afer propi de gais. 

Incertesa sanitària, social, política, econòmica... a la llarga, personal. Algú és capaç de planificar una ruta de navegació immediata amb encert i precaució? Això sembla no tenir aturador mentre decidim per quina direcció ens decantem, la protecció extrema contra el virus amb un segon probable confinament o per la represa relativa de l’activitat amb el risc que això pot comportar. Assumir aquest perill pot tenir un cost elevat si el contagi es dispara incontrolat i galopant malgrat la calor i el fre estacional que se li suposava. 

Som on érem amb una mica més d’experiència, però més cansats i menys heroics. Espero que no haguem de sortir a agrair als sanitaris una altra vegada la gesta formidable que desenvolupen. Desitjo que no ens tornin a posar a prova, a nosaltres i als metges, perquè la capacitat de resistència té uns límits. Sobretot quan la tropa torna d’una batalla amb massa baixes, ferida d’esperit i molt esgotada. 

Continua, doncs, la guerra contra l’implacable bestioleta invisible i traïdora mentre els generals se les tenen per si la volen rendida, captiva i, posats a ser contundents, aniquilada o ens haurem d’acostumar a conviure-hi amb la prudència i les mesures que haurem de ser capaços de suportar. Mascaretes roses, si calen i són efectives, també! 

En altres àmbits de la vida nacional, amb o sense corona-virus, qui té maldecaps afegits i greus és la monarquia espanyola encomanada per l’herència d’una carrossa de segona mà -o moltes mans- ben abonyegada i corcada. Com evolucionarà la cosa és un altre enigma incert que podria arribar a esdevenir una pandèmia republicana.

Mentre, siguem feliços tot el que ens permeti el moment. Gaudim d’aquelles estones especials, de les companyies que ens enforteixen o, senzillament, ens fan sentir bé, escortats i menys sols en les pors que ens assetgen a les cantonades nocturnes que, des d’ací, conjuro perquè no tornin.