Messi, Manolete i una palmera.

De quan el món s’esfondra i una palmera es torna símbol dels temps que corren. Protegits, emmascarats i amb les mans ben desinfectades just en l’instant fatídic en el qual un arbre cansat d’oferir ombra tropical -fora de context- decideix col·lapsar esclafant una persona desprevinguda, aliena a les conseqüències d’asseure’s just en el banc letal a l’empara d’una palmera assassina, com ha esdevingut al Parc de la Ciutadella. Per reflexionar-hi enmig dels perills immediats que ens assetgen i que superen el poder mortífer de les palmeres homicides.

Ja fa dies que al gaudi de les vacances s’hi sobreposa un tel que intimida, com una ombra de palmera poc fiable, perquè aquelles tenen els dies comptats en un sant tornem-hi carregat d’incertesa. Principalment pel retorn als centres escolars en una conjunció delicada entre allò estrictament sanitari afegit al paper tradicional que la societat atorga a les institucions educatives, la formació integral dels alumnes que, ara, ultrapassa només l’estricte concepte d’aprendre. Començar amb la màxima seguretat que la circumstància es comporta -condicionada pels recursos i els espais- comptant amb la coresponsabilitat i confiança de les famílies és un repte absolutament nou que posa a prova la tasca dels professionals que treballaran a primera línia, a les escoles amb un reguitzell de prevencions alienes al que coneixíem com els inicis de curs normals. Bon curs, doncs, amb el reconeixement a aquells que a les aules hi esmerçaran professionalitat i, sobretot, pacient tenacitat en aquesta adversitat que els desafia.

Ara m’adono que pedalo per la senda errònia ja que hauria d’haver començat la crònica i obert l’edició amb l’afer Messi. Què hi ha més important, ara mateix, que la determinació del rei de les pilotes d’or d’abandonar Can Barça. A diferència de la fugida de l’altre monarca daurat aquest ha alertat deixant uns dies de coll tot revelant la destinació preferida mentre no arriba el desenllaç. Tinc escrit en alguna pàgina que, al futbol, s’hi juga amb els peus, una reflexió que m’ha valgut més d’una reprimenda d’aquells que hi entenen i estan al cas. Valideu, per això, amb bona voluntat les anàlisis futbolístiques vessades amb atreviment i més ignorància encara en la matèria.

La cosa de la pilota no passa pel millor moment amb l’Espanyol a segona divisió, el Girona privat un cop més de l’ascens a primera i la derrota ignominiosa del Barcelona a la Champions. Un curs futbolístic, el català, per oblidar. Aquesta competició esportiva ha volgut estar també a l’alçada d’aquest 2020 que voldríem esborrar en massa àmbits. Tot plegat amanit amb que si el Barça és més que un club, en Messi ha estat més que un jugador. Volen baixos el punyals afuats de la revenja, els despropòsits i les dinàmiques enverinades mentre un dels millors jugadors de la història barcelonina decideix fer maletes tot cercant una gespa més propícia on pasturar-hi trofeus conjurant la sequera de copes i els forats negres al Camp Nou ara que comença l’ocàs dels semidéus. Mantenir l’excel·lència és la fita més feixuga de totes, més titànica encara que millorar perquè assolida la glòria quan sembla que res es pot superar, només pot esdevenir que la tendència decaigui, com si la gravetat implacable en la gestió de les temporades hagués anant trastocant la pilota en una pedra massissa.

L’impacte de la notícia ha provocat una maregassa d’ones concèntriques d’abast mediàtic sideral. Qui es resisteix a no cercar-hi els motius, els culpables, les conseqüències i el joc brut que ho podrien embolicar. Analistes de l’ull de poll sensible, experts en blaus i contusions diverses viuen explorant els indicis més inversemblants mentre una part de la societat viu aliena a l’ull de poll del Messi i de les maniobres del Bartomeu i dels seus sequaços regatejant el davanter i el soci –que no se l’hauria de poder enganyar, com predicava el president Núñez-.

Els partits polítics i els clubs de futbol comparteixen unes similituds extraordinàries. Militar com a soci en un club o estar afiliat a un partit requereixen d’una fidelitat i d’un compromís proper al dogma amb himnes, banderes i samarretes que visualitzen, exposats a l’aparador d’una tanca electoral o en una bufanda, els sentiments que il·luminen la manera d’entendre, fins i tot, l’existència. El recolzament que la grupalitat confereix carrega de complicitats i de rituals tant un míting com un derbi. A causa de la immediatesa propiciada per l’estadi podem escridassar o maleir en directe, però, els protagonistes, la directiva o els jutges plenipotenciaris de l’alt tribunal dels àrbitres assistits per la raó -o no- i pel VAR. Conèixer el pes de les afeccions esportives contrastades amb els cridats a les urnes i l’opció exercida seria un exercici sociològic prou interessant. Tanmateix ens podríem fixar en els intercanvis freqüents de samarretes.

L’esport nacional per excel·lència té un punt de confrontació bèl·lica entre enemics -rivals- esportius que propicia l’acarament i la patacada entre futbolistes i, sovint, contra l’entrenador o la directiva. No sempre el joc net per part de tots els estaments implicats té prou predicament quan només s’hi val a guanyar -vèncer- o derrotar l’adversari. Un altre punt en comú amb els processos electorals aliens –o paral·lels- a l’univers de la pilota.

Acabo amb l’arrodoniment del rectangle -un camp de mart amb gespa- contrastant l’esport practicat fonamentalment amb els peus amb el que s’ha qualificat de festa nacional, els toros, l’antecedent molt majoritari, també a terres catalanes, abans que el futbol s’imposés. La tauromàquia recorda que en Manolete -el Messi de la capa i l’estoc- va estar atropellat mortalment -no per una palmera ni per l’apoderat- sinó per un miura del calibre d’un transatlàntic amb banyes a finals d’agost just fa setanta-tres anys. En aquesta quadratura del cercle el ritual adquiria una transcendència més que dogmàtica, mística i devota. El vestit dels toreros i els ornaments dels sacerdots. La processó que iniciava les curses de braus. O el sagrament de la mort, un sacrifici precedit pel vessament previ de la sang parlen de quan els homes pretenen transcendir no de falta directa sinó tallant-li les orelles i la cua a un magnífic toro brau abatut al terra sorrenc i aspre d’un cercle atàvic. També els sociòlegs podrien estudiar les preferències taurines respecte de l’electorat.

El Messi dels toreros, en Manolete, s’allotjava, quan actuava a Barcelona, a l’Hotel España, propietat de la família Gaspart, un descendent de la nissaga va estar president del Futbol Club Barcelona.

 Bon curs, que tinguem sort! -com demanaven els toreros brindant amb el brau enfollit galopant pel cercle solar.