Recuperant els formatges de cabra artesans.

Visitar Barcelona aquests dies és tornar a la ciutat preolímpica, un viatge al passat quan l’agost era buidor gairebé generalitzada i un gaudi per als que la passejaven a l’ample, quasi en solitud menyspreant els primmirats semàfors de cantonada. Només quatre damnificats, alguns abillats d’agost canicular amb la bossa de la feina a joc amb la cara de circumstàncies, sense poder fugir de la xafogor i de l’asfalt rescalfat. Una Barcelona, podem dir, mai vista. Una ciutat decorat empolainada de pobra per a una pel·lícula de catàstrofes en general i postpandèmica en particular. Quina pena!

Avesats a les vistoses rierades humanes que hi desguassaven, a l’activitat frenètica també a l’agost des que és destinació predilecta del turisme ecumènic, assistir a l’alentiment que pateix aquest estiu és corprenedor. Veure el perllongament del passeig de Lluís Companys parc enllà de la Ciutadella literalment sense cap persona, o els carrers de renom -aquells que ens sonen als de poble- sense gairebé vianants sobta. La postal atípica d’aquest estiu és catastròfica. ¿La represa al setembre serà amb tantes portes d’establiments i comerços barrades? Esperem que no.

Sobreviuen els estancs –en precari si prohibeixen fumar al carrer i a les terrasses a causa dels contagis per bafarada pudenta-, els bars sense el reguitzell variat de tapes exposades a la barra, els comerços de queviures familiars, alguna botiga de souvenirs estratègicament ben ubicada sense clients. Qui compra un caganer nadalenc fora de temporada si no és un estranger encantat. Els hotels que romanen oberts ho fan també desvagats amb algun turista solitari que es mereixeria una Creu de Sant Jordi a l’audàcia. Les fleques que no fan vacances -aquestes també-. La casa dels tatuatges continua proposant els serveis habituals amb un, “Covid em mata”, com l’oferta d’estiu a tot color en cal·ligrafia gòtica que causa furor en les epidermis apergaminades amb missatge.

 La ciutat fa petar una becaina estiregassada a les voreres de la Rambla a l’ombra d’un barret mexicà. El cuiner es contempla el panorama a la terrassa del restaurant del barri mentre n’embolica un de paper. Només un parell de taules amb comensals observats per l’artista dels fogons. Amanida russa o gaspatxo i pit de pollastre arrebossat amb patates rosses a daus, un format polivalent per si algú les demana en versió braves. No hi ha fruita del dia, un article de durada breu que no es pot permetre la indecisió a l’hora de les postres. Gelats, pastissos industrials i llepolies de cambra refrigeradora que no caduquen amb la predisposició natural amb què ho fan els préssecs de temporada.

Enguany ha estat una diàspora estacional sense recanvi. Poques cares conegudes, algun veí que et planifica les vacances cantant les excel·lències del turisme de quilòmetre zero o de proximitat. No trigarem a tornar a veure aquells adhesius a les llunes dels vehicles que proclamaven els mèrits de Sant Miquel del Fai, “Mil anys d’història, una meravella de Catalunya” mentre s’arrengleren simètrics en una mena de veïnatge solidari amb els del Ripollès, terra de comtes i de xais ecològics en bona forma perquè conreen la pastura atlètica pels vessants costeruts de la comarca.

Vaticino un setembre d’àlbums també de proximitat i de baix exotisme que no siguin les selfies amb una vaca remugant o una cabra xafardera. Instantànies que ja haurem enviat a les amistats o publicat a les xarxes socials amb els esquitxos llunyans de les rieres prohibides al bany, panoràmiques amb restriccions pels allaus de passavolants també de proximitat que recuperen les arrels i els camins sense asfaltar d’infantesa. Reportatges avorrits que contrasten amb l’alegria del retrobament i les fartaneres amb la família anticipant la celebració de les festes nadalenques per un si de cas i perquè ara encara hi som tots. Entre la tempesta i les tronades, els esclats festius del cava fresc remullant la casolana coca apastissada amb móres agredolces que haurem arreplegat a les margeres de camí a casa.

Barcelona, la damnificada, que també assisteix a la deserció d’aquells que ja han decidit, si la fibra òptica s’ho comporta, de marxar-ne per recuperar la platxèria rural i els formatges de cabra artesans. Pedalar per les rutes verdes del ferro i del carbó a Sant Joan de les Abadesses és un privilegi, un miratge de verdura enmig d’un concert harmònic d’ocells, d’esquelles i de natura en la remor somorta de l’agua.