Els catalans ens enorgullíem d’aquella virtut segons la qual de les pedres en fèiem pans. Algú entès en fleques ens hauria de confirmar si la dita continua essent vigent. Potser hem viscut un moment on les hòsties com pans ens han deixat com coques. D’acord amb aquest prestigi de reis Mides de la farina em pregunto per què enlloc d’apallissar un tros de soca nadalenca, el Tió, no ho fem amb un pedrot de riu que vindria a confirmar la brama.
El Tió o el soc de Nadal s’adiu amb la reputació garrepa que ens atribueixen vinculada a una intendència autosuficient de quan el país era majoritàriament rural i escalfàvem els hiverns de molt abans del canvi climàtic amb llenya. El rebost i el llenyer eren elements que calia farcir i tenir ben proveïts. Conferir poders màgics a un tronc era una bona alternativa, només calia deixar-lo triar a les criatures perquè l’atipessin i l’acotxessin amb un tros de manta.
Cal molta fe per creure en les generoses deposicions d’un soc gruixut –un tió- al qual atonyinem a cops de bastó. Quan el consum era un luxe extraordinari, que el Tió cagués quelcom per als àpats d’aquestes festes era assenyat i raonable: torrons, exòtiques mandarines o peces menudes de roba. Estic convençut que la tradició de les mares i de les àvies, perduda la innocència -ja de grandassos-, de regalar-nos cada any mitjons, mocadors de butxaca brodats amb les inicials i calçotets té el seu origen en aquesta tradició nadalenca de fer cagar el tió. Una bicicleta, una nina o un cavall de cartró difícilment els cagava el Tió. Aquests regals eren competència gairebé exclusiva dels Reis de l’Orient, d’unes monarquies que ja preludiaven la supremacia petroliera i l’abundor desmesurada.
En la pervivència de la tradició el Tió s’ha anat encongint. S’ha aprimat mentre engordia la competència deslleial del grassonet escura-xemeneies pelut. També el soc o el tronc que presidia les raconades properes al foc a terra ha anat evolucionant físicament de tió a branquilló. Des de fa uns anys en podem trobar, de tions, amb potes, barretina i un rostre afable de bon minyó a les parades de les fires nadalenques. El Tió s’ha tornat incombustible o andròmina reciclable Nadal rere Nadal a la capsa d’empolainar l’advent.
Jo el reivindico. Si més no pel tarannà amb un punt de veganisme vegetalista i per l’extrema generositat -sospitosament masoquista- de qui malgrat les batzegades s’entesta a ser generós fins que, exhaust i socarrimat per dins, caga carbó. A tanta crueltat gestual, malgrat les cançons i les oracions, no us oblideu d’atipar-lo com cal. Sigueu constants, seguiu-li els compliments i veureu com us correspon.
Bon desembre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada