En Messi o el crepuscle dels déus.

Hi ha notícies que eclipsen l’actualitat i fan córrer rius de tinta a les xarxes que pesquen al palangre mediàtic, com si el gran peix de El vell i el mar tornés a guanyar el Pulitzer de ficció modalitat esports perquè en Messi plega del Barça. Quina sotragada! Rius de tinta amb llàgrimes de desconhort amarades d’aclaparament, aixafament, aflicció, aplanament, consternació, debilitat, decaïment, decandiment, impotència, llanguiment, marasme, prostració, tristor, torbació -trieu i remeneu, escolliu el que més us escaigui- o l’extenuació que ens porten irremeiablement a la depressió en pilotes. Quina noticia! Aquesta sí que ens ha deixondit de la letargia estival i ha arraconat les intranscendents serps d’estiu que remenaven la cua pel periodisme canicular. Quin mitjà no ha publicat la ruptura idíl·lica d’en Messi -en Leo per als amics- i el Barça d’en Laporta.

La meva competència en matèria esportiva és de les d’estar per casa, lluny del criteri dels savis, però no em puc estar de dir-hi la meva en un afer de tanta transcendència que ha aconseguit arraconar el protagonisme de les medalles olímpiques d’estiu 2020 que encara es disputen -trencant la simetria cronològica- a Tòkio 2021. Insignes comentaristes han recollit la tovallola i han tornat a la feina amb caràcter d’urgència a mig bronzejar per il·luminar-nos al respecte. Què hi pot haver més important informativament parlant. Res! Ni l’abdicació d’un monarca o la negativa a competir de la Simone Biles per una lesió emocional han estat tan colpidores com el divorci d’aquest jugador amb el club que l’ha vist néixer i fet créixer literalment. Això no té remei! Per dir-ho gràficament, ha caigut un meteorit al punt exacte del Camp Nou on en Messi solia llençar les faltes directes.

Com que la culpa és negra -i millor si resideix fora de casa- hi haurà versions de tots els colors, tantes com samarretes al campionat. L’adaptació oficial primera és el marge salarial del jugador que el club no pot assumir a causa d’una calamitosa gestió de la junta anterior. La premsa informa que aquest noi guanya 71 milions nets d’impostos a l’any només de fitxa. Obstacles econòmics, doncs, i d’estructurals imposats per la lliga espanyola en mans, segons un mediàtic economista, “d’un macarra de bar”. Alhora que es proclama un aferrissat defensor de l’Eurolliga per escapolir-se d’aquest “monumental plasta”. El pesat en qüestió jo diria que també fa referència al president de la lliga nacional.

Maniobres orquestrals en la foscor que se’ns escapen, un còctel de coincidències astrals concretades a la cara oculta de la lluna o d’un astre del mon del futbol com és en Messi encara que ja hagi entrat a la fase minvant de la seva carrera esportiva. A les seves indubtables qualitats com a jugador cal afegir-hi la pèrdua de tot allò que el vorejava ja que la patacada econòmica per al club sense en Messi serà formidable. Marxen no només unes cames plenes de blaus i de tatuatges sinó l’univers que justificava i permetia amortitzar una fitxa tan escandalosament astronòmica i obscena.

Un divorci que impedirà d’arribar a les noces de plata i que deixa els convidats amb un pam de nas, descol·locats, havent de decantar-se pel nuvi o per la núvia segons les afinitats, el parentesc, la relació o la simpatia. És una tria arriscada i incòmoda quan el millor per a tothom -descendents sobretot- seria la unió i la bona entesa amb un final feliç. Els candorosos encara no entenem, després de tant petonejar l’escut, com és que el jugador no s’hagi avingut a una rebaixa raonable de la fitxa o a condonar-la parcialment. Quin argument i quina generositat tan sublims que ens haurien permès d’adossar una capelleta lateral al monestir de Montserrat sota l’advocació divina d’en Messi per poder-hi encendre espelmes miraculoses i penjar-hi exvots en agraïment al guariment de l’osteoporosi, les fractures diverses i els esquinços de mal curar.

També ha estat una patacada per a la grada del materialisme més prosaic. Els que es decantaven pel pragmatisme realista de vendre’l abans d’arribar a aquest punt treuen la pancarta del ja t’ho deia i llencen els manuals i les profecies al foc. Contra els tòpics ètnics amb barretina associats a la garreperia catalana cal preguntar-se si la majoria de socis i simpatitzants haurien paït la venda de l’estel més fulgurant d’haver estat efectiva. En aquest moment, però, ja comencen a sortir alguns conversos de sota les pedres perquè en Messi fa les maletes i toca el dos sense haver de pagar la bugaderia pel rentat dels mitjons i amb la recel que no s’emporti també el barnús, els sabons i un penjador del vestidor.

Haurem d’adscriure el comiat d’en Messi com un capítol més de la gaseta del confinament? Com haurien anat les coses si el món del futbol, i dels espectacles en general, no haguessin patit aquesta absència de públic als estadis i les restriccions a les platees. Serà mai més el futbol un espectacle amb les graderies a vessar? En condicions normals la recaptació hauria permès redreçar l’economia del club? Més que preguntes són justificacions al desastre econòmic en el qual navega el Barcelona, una maregassa comptable espessa que l’ha portat a tenir l’aigua al coll.

L’alineació estratègica per al curs proper està plena d’enigmes de tota mena que traspassen l’àmbit estrictament esportiu encara que aquest sigui el focus que més irradia la raó de ser d’una activitat fonamentada en la victòria i els trofeus. Apagat el canó que il·luminava la vedet, lluiran més la resta de llums d’escena? Massa misteris a resoldre. Alguns de metafísics relatius al “marxo” o al “m’han hagut de fer fora”. D’altres són de futur com si l’ull de poll d’en Messi continuarà esdevenint el centre d’interès a la secció d’esports dels telenotícies. Tots els enigmes, però, com els manaments de la llei divina, es resumeixen en un de sol, essencial: si el Barça és més que un club i en Messi era més que un jugador, tornarà a ser ric i ple el Camp Nou?