Estiu esborrat.

Entre maniobres orquestrals en la foscor dels xips he perdut un arxiu llarg, d’aquests que contenen impressions de l’any. Abans n’hauríem dit el dietari o el miralls i espantalls en el meu cas. Com sempre els nans digitals que treballen a Microsoft aixequen el dit i et fan una segona alerta respecte de la decisió que no té remei una vegada presa. Ep! Llavors, després del reflex immediat sense pensar-t’ho, cliques i t’adones que l’has fotut al pal. Adeu a una feinada d’hores que se n’ha anat en orris.

En d’altres circumstàncies m’hauria agafat una emprenyada d’aquelles que no tenen culpables aliens a qui carregar el mort. Ha estat meva la negligència, la mania de no llegir els missatges que pampalluguegen a la pantalla. La qüestió és que s’ha -he- esborrat tot l’estiu d’aquest 2021. Afortunadament cada cert temps faig una còpia per a un més menester en un disc de seguretat extern i he pogut recuperar l’arxiu menys els dos últims mesos que he perdut definitivament. Jo encara soc d’aquells que no s’acaben de refiar del núvol, de penjar-ho tot en un lloc aliè als meus dispositius. Ja ho sé, un ordinador connectat és una finestra esbatanada al món -ennuvolat o no- exposat a les xafarderies quan et volen pispar quelcom o prendre’t el pel pagant tu, com un cal barber digital.

Una desgràcia intranscendent sense cap més efecte secundari que m’ha fet meditar. Imagino aquells lletraferits de manuscrit sense còpies a qui el foc, un aiguat, un terratrèmol o una erupció volcànica els malmetia la feina, la taula i la ploma. He pensat en alguna ocasió què m’enduria si hagués de marxar urgentment. Al costat del passaport hi ha d’haver, també, per a un més menester, els arxius de la teva vida. Els personals i aquells administratius que demostren que tens l’impost de circulació al dia, per exemple. Segurament allò més preuat són les fotografies que anem acumulant, els monuments del record que poden desaparèixer diluïts en la poca expertesa informàtica fulminats per un cop de dit amb desídia.

A qui li importa aquesta pèrdua. Qui llegirà la dèria freqüent de deixar constància escrita del que pensem o del que esdevé a redós nostre. Qui regirarà el cúmul de fotografies que anem emmagatzemant al mòbil o a l’ordinador. Amb el temps aquests aparells, passat el propietari, seran una andròmina més a subhastar en qualsevol mercat de les puces. Articles obsolets de segona mà amb la panxa plena de relíquies escampats en una parada dels Encants per a col·leccionistes curiosos. Una mica la sensació de quan, per nostàlgia, obrim la pàgina encara vigent d’algú proper que ens ha deixat. Pantalles inertes mig enteranyinades que ja no s’actualitzen.

Mentre, he estat temptat de refer aquests mesos perduts -bàsicament l’estiu-, però he desistit perquè allò de repetir quelcom que ja no es pot reescriure com ho havies fet produeix insatisfacció. Tens la sensació que no ho aconseguiràs, cròniques congelades o rescalfades del dia abans que han perdut la frescor dels productes de proximitat. Una feinada que saps del cert que no reeixirà. Deixem-ho estar així, doncs. Si més no per mandra.

Hi haurà un parèntesi, un forat només viscut que no pas relatat. Com la vida, que per definició únicament es viu i que necessàriament no s’ha d’escriure o només retratar, s’ha de gaudir i contemplar. En restarà un estiu al descobert, com analfabet, cremat per la canícula que amb el temps perdrà el color de la memòria i tan sols en quedaran alguns episodis molt significatius, com un titular desdibuixat per al record sense detalls ni personatges propers. Ja em sap greu.

Encara que si hi cerco avantatges en la desafortunada pèrdua, per consolar-me i rebaixar la sensació de maldestre crec que puc oblidar-me’n, com si no hagués succeït. Esborrar-ne la lletra menuda, passar per alt el detall i qüestionar si és cert que en Messi va marxar del Barça. Si, com diuen, els barbuts talibans tornen a governar a l’Afganistan. Si de veritat, com alguns constaten, hi va haver una taula de negociació o només el president Sánchez va venir a prendre’s un cafè amb el seu col·lega Illa sense aldarulls perseguint-lo. Desproveït de les evidències estivals que he malmès també em pregunto si la pandèmia encara té vigència. De fet, aquests deuen ser els avantatges d’esdevenir un desmemoriejat.

Puc assegurar-vos que aquest estiu no em ve a la memòria. Com si no hagués existit. Com passa el temps!