Gats baladrers.

 

Diguem que els ossos de l’Emilio Castelar, un dels oradors més insignes del panorama polític espanyol, deuen patir atacs d’artrosi severs si li arriba l’eco dels esgarips i dels grinyols que han d’immortalitzar els taquígrafs i estenotipistes de les Corts Generals actuals. Quants polítics d’ara convoquen un auditori en virtut del seu discurs al marge dels legítims interessos purament polítics que representen? La metàfora política, en general, és vulgar i d’una subtilitat plana. N’excloc, per raons evidents, l’arenga i els manuals d’estil dels mítings, un gènere de pas i amb un vol gramatical com d’oreneta recurrent, de convocatòria electoral a convocatòria electoral tot i que hi ha qui hi viu ben instal·lat de manera permanent i confortable.

No em referiré al posat col·loquial de quan el veí d’escó mormola a cau d’orella al col·lega -¿Un pitillito, Don Cosme! -i ambdós fugen de l’hemicicle per anar al racó de fumar -no el de pensar- i poder deixar anar sense embuts com de dur és mantenir els ulls oberts, que no les orelles, al discurs previsible de l’orador de torn. Feixuc. Vindria a tomb d’expressions emeses en seu institucional com la recent “què cony ha de passar” potser emulant aquell “a la merda”, el manifest llegendari d’en Labordeta -al cel sigui-. Aquest “coño” sembla més propi d’una sintaxi de la gramàtica “parda” parlamentària. Com a bilingüe privilegiat m’atreveixo a dir que la demanda en seu parlamentària catalana hauria estat “què collons ha de passar”. El matís de gènere també deu ser significatiu. Hi afegiria que aquest “coño” contundent va retrunyir impregnat de certa testosterona a l’estil Putin tancant l’aixeta del gas rus. Coses del parlamentarisme amb boina. M’oblido d’aquell altre “coño” amb mostatxo i tricorni que no constava a l’ordre del dia.

Formalment, parlant de morfosintaxi política, ja s’haurà deduït que faig com aquells que habiten més els espais de fumar que no pas els d’escoltar embadalit per l’oratòria exquisida dels discursos. Puc disculpar-ho i ser del tot comprensiu, que m’hi solidaritzo, si cal. Em torno més perepunyetes, però, quan parlem de continguts amb mitges veritats o directament de mentides interessades. Hi ha anuncis feridors de polítics amb voluntat de fer mal que, espero, l’audiència sàpiga defugir en aquest jaç brut de gat baladrer que alguns fomenten sense qüestionar-los, ben al contrari. Digueu-me ingenu si encara crec en el criteri de les persones per destriar el gra de la palla perquè el volum de la crispació no el trobem majoritàriament en la societat amb o sense mascareta. Jo directament em decanto per aplicar, davant de certes actituds, el manifest del cantautor aragonès.

Aprofito amb la mascareta treta, ara que el volcà s’apaga i el virus ressuscita -una vegada més molt emprenyat i virulent-, per desitjar-vos unes bones festes, un bon solstici d’hivern o un bon Nadal -a triar-. Siguem acollidors i falaguers. Tant que us prego que els deixeu anar, els convidats, a la cambra de bany sigui la llengua que sigui amb què us ho supliquin quan el cava ha bullit, el discurs s’ha enverinat tot passant pel ronyó i la bufeta aixeca el dit. Que no haguem de repixar la jardinera del replà. Ja que si quelcom ens ha d’esquitxar, que siguin l'escudella, la carn d’olla i l’esperit nadalenc.

Sigueu feliços!