Bàlsam de gasoil.

 

Si el termòmetre mesura la temperatura, el pluviòmetre la quantitat d’aigua de pluja que ha caigut o el baròmetre la pressió atmosfèrica, l’helicòpter policial mesura els dies convulsos a Barcelona. Aquest matí la fressa de les hèlixs d’aquests coleòpters voladors insistien a deixatar l’atmosfera de la ciutat grisa i ennuvolada un dia més. Hi ha hagut diades no massa llunyanes on el fil musical urbà de melodia monòtona era aquest bategar molest amb un punt d’amenaça, com de falcó envistant una possible presa. Suren estàtics desafiant les lleis de la física mentre no basculen empesos per la inèrcia de cap gros per aspergir el soroll irritant amb cercles concèntrics.

Barcelona avui ha estat una ciutat de contestacions. De malestar divers condensat en el seu espai aeri -per això l’helicòpter-. A vista d’ocell imagino que és pot tenir un mapa precís de les protestes, de com els batallons dels diversos col·lectius molt emprenyats evolucionen i conquereixen els carrers de la quadrícula urbana. Tres grups han confluït aquest matí per fer visibles les seves demandes i la mala maror que comporta. El del gremi de l’ensenyament -el del guix- en contra de la imposició judicial del 25% al currículum en llengua castellana. El dels camioners i el dels taxistes -amb bàlsam de gasoli- denuncien el preu difícil d’assumir del combustible.

Immersos en la nuvolositat adversa d’aquesta primavera just estrenada semblaria que, fins i tot, els elements s’han conjurat per fer-nos la guitza. La manca d’aigua no s’ha resolt encara malgrat les gratificants però insuficients pluges. Com si el canvi de temps només hagués imposat un decorat gris i ventós, sense un sol radiant des de fa dies. Tot arribarà. Estic convençut que l’ambient general d’abaltiment, de desencís i de fàstic que arrosseguem sura i es condensa a les capes baixes de l’atmosfera, com una mena de boira espessa que, avui, ni l’helicòpter policial ha pogut esbargir.

La incertesa, que va més enllà del concepte i la paraula amb què la signifiquem, és una sensació ampla d’abast molt extens que ens atrapa i ens fa sentir malament. Certament, des de fa una bona temporada, aquesta inseguretat en molts àmbits presideix o ens acompanya provocant-nos un desfici afegit a les circumstàncies personals que puguem  patir cadascú. En quantes ocasions en els darrers anys no hi haurem apel·lat? Un aclaparament que ens sotmet i ho fa difícil, de ser raonablement més feliços i de sentir-nos a aixopluc sota d’un paraigües segur i sensat.

Massa incertesa domiciliada als nostres comptes corrents vitals en un mercat de futurs sense profetes. Com s’ha de resoldre tot plegat? Ni el mateix Putin, l’epicentre del virus de la guerra a Ucraïna, no deu saber com es resoldrà i cap a on es decantarà l’operació militar especial que ha endegat. Se’m fa difícil de creure que les mares russes tolerin aquesta gerra brutal com unes colònies militars a l’aire lliure per deslletar els joves soldats russos que hi deixen la pell als focs de camp nocturns.

Jo, com el poeta cantava, tampoc sé com ha arribat la primavera. Del que estic convençut, pels indicis, és que els brots verds propis de l'estació no fa l'efecte que hagin de traure el cap per les gespes de la bonança i de la pau immediata. La realitat se'ns cruspeix la melodia ensucrada i primaveral bescanviant-la per la guerra i les seves conseqüències.

Malgrat tot, no perdo l’esperança, que la primavera ens deslliuri i torni a resplendir el sol.