Barcelona olímpica.

 

Som trenta anys més madurs per no dir vells. Hem sobreviscut tres dècades des que aquell gargot mal dibuixat d’un gos d’atura anomenat Cobi pugés al cel durant la cerimònia de clausura per abraçar eternament els déus olímpics. Barcelona va viure sota un pretext el projecte d’una transformació formidable; li van fer, literalment, una cara nova. Tot semblava possible una altra vegada a la ciutat dels prodigis i així va estar en aquell nou somni de projecció sideral quan es van representar els millors jocs mai vistos -una presumpció xovinista que ens vam creure perquè potser va estar veritat-.

Barcelona 92 és la fita per a la ciutat que trepitgem. De la polèmica revolució urbanística, com tot el que capgira de fonament quelcom, a l’eclosió exultant com a punt de trobada del turisme massificat d’arreu que creua embadalit per la Rambla xipollejant en la maregassa ensucrada de sangria per fer baixar les paelles que s’hi serveixen a preu fet amb més microplàstics que no pas musclos; ens podríem preguntar com hauria evolucionat, trenta anys més enllà, la ciutat sense l’oportunitat que va constituir acollir els XXV Jocs Olímpics.

Al 1992 la connectivitat i les xarxes portaven bolquers o encara no havien tret el cap de l’úter tecnològic. Tot just uns científics aconseguien que uns ordinadors, comptats amb els dits d’una mà, poguessin compartir informació. L'any 1993 es desenvolupà el primer navegador web. El ressò mediàtic es difongué per altres canals. Sense cap mena de dubte -d’existir- #Barcelona92 hauria estat tendència aquella temporada que els jocs i la ciutat abassegaven als titulars de les televisions i dels mitjans internacionals. Els salts a les piscines olímpiques de Montjuïc esquitxaren les pantalles del món sincronitzant també la silueta esvelta dels atletes amb la de Sagrada Família, el símbol de la Catalunya en permanent desconstrucció.

Passat el prodigi la ciutat hauria d’haver considerat reflexivament el model de creixement assolit. Fer caixa i passar comptes. A qui ha beneficiat i continua aprofitant allò que va fer possible l’esdeveniment. Hem tingut prou temps per apagar els llums i escoltar els grills des que el peveter s’extingí per sentir el batec real de la ciutat així que el somni d’aquelles nits d’estiu es va esvair. L’anàlisi del model postolímpic des de la perspectiva actual ens hauria d’oferir la photo finish de com la percep i la valora tota la ciutadania que viu i treballa a Barcelona. Continua essent la Barcelona del 2022 la ciutat acollidora carregada d’oportunitats -i prodigis- que va irradiar mediterraneïtat creativa durant aquells mesos?

Deixem-ho als analistes experts. Reprenent el fil i l’atmosfera olímpica aquests dies el Palau Sant Jordi, una de les joies arquitectòniques -un anell oriental- que vam veure com s’alçava artesanalment a cop de palanca hidràulica, ha allotjat el concert de la pneumàtica Rosalia, la Motomami perfumada amb goma cremada cavalcant grans i esplendoroses cilindrades vestida de cuir amb molt d’octanatge sensual. Una pubilla postolímpica nascuda al 93 del Baix Llobregat que va pertànyer i es va formar a l’escuderia ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya.

En el moment actual també ens podríem preguntar què hauria passat amb la fletxa que sobrevolà el peveter i els efectes especials que garantien l’espectacularitat del moment. Una sageta que va fer blanc en la Barcelona màgica i fascinant que va emergir just en aquell instant. Les condicions meteorològiques i les autoritats competents actuals haurien permès la temeritat que comporta de jugar amb foc?

Tanco el recull de referències respecte d’aquell 1992 sense treure’n l’entrellat de si la Núria Feliu va interpretar mai el vestir de'n Pasqual dedicat a la gavardina que lluïa a Lausana l’alcalde de la ciutat el matí de la proclamació. Perquè en Pasqual -catacric, catacrec- causà sensació á la ville de...

-Bon cel, Núria!-