Hortolans.

 

Horticultor és una dèria de relativa productivitat que s’està preuant a l’alça en molts indrets fonamentalment rurals. No em referiré als pagesos que malden per sobreviure-hi, conreant hortalisses, des d’un vessant professional que hi deixen les mans, l’esquena i el reconeixement econòmic en una tradició primària sovint heretada dels avantpassats, com la terra. La producció depèn dels elements meteorològics que hi aporten aquest punt intrigant i atzarós just proper a la collita quan una pedregada la pot malmetre. Assistir al concert de trons i de pedra seca que arruïna els conreus és un dels pitjors malsons que es poden viure en aquest terreny. Naufragis de verdura propiciats pels temporals sobtats i imprevisibles. L’altra variable infernal és assistir a la mort anunciada per manca d’aigua, comprovar com cada dia els enciams assedegats es panseixen fatalment.

Aquesta realitat no desanima, ans al contrari, els estacionals passavolants de l’aixada que s’hi dediquen per entretenir-se, per nostàlgia rural associada a la infantessa o per enveja. Un bon dia decideixen no dependre més de les generoses donacions del veí durant l’època abundosa de les tomates. Un repte des del desconeixement que no els independitza del tot d’aquells més experimentats que els oferien aquell bé de déu de tomates d’hivernacle. En depenen per mimetisme -enveja al marge- i per una mena d’espionatge agrícola descarat al món competitiu de la bleda mentre planten el viver així que comproven que l’entès les ha sembrades el dia abans. L’experiència no s’assoleix d’una collita a l’altra, saber quan cal plantar els naps o les patates és una ciència que requereix precisió oportunista i el coneixement de l’indret on bastim l’hortet. Els primmirats fins i tot vigilen les fases de la llunya més propícies.

Podríem perfectament classificar els diversos conreadors de pastanaga pel resultat, la cura, la distribució i la rotació dels horts que menen. Del primmirat perfeccionista al caòtic ecologista nouvingut a l’univers de l’aixadell hi ha un ventall divers amb un rastre d’indicis i un catàleg de males herbes que conviuen feréstegues i senyorívoles al costat i en competència deslleial amb les cols o els apis. Hi ha professionals de l’hort que els omple tant la ufana dels carbassons com els elogis dels interessats admiradors pidolaires. Horts convertits ens jardins versallescos on ni una herba hi treu el cap sense permís, hi desfilen compassades amb exactitud mil·limètrica i una verticalitat castrense mentre treuen pit ufanoses. Una ofensa de simetria i una taca per a l’orgull del veí maldestre de tros.

Hi ha qui els parla, encoratja els alls perquè siguin els que més couen de la contrada. Esperona els erectes porros o la frondositat del julivert perquè esdevingui el brancatge exuberant a totes les salses. Rituals inconfessables o de pensament -com els pecats- que no s’han d’explicar sinó practicar. Secrets de generació en generació que no recull el Calendari del pagès, una mena de revista rústega, o almanac sense setinar, disponible a tots els escons de pagès. A l’edició d’enguany d’aquesta centenària publicació, en l’apartat d’actualitat, s’hi fa esment del desplaçament de cultius i de la minva d’aigua disponible atribuïts al canvi climàtic.

Tenir cura d’un hort ens fa sentir deus, senyors d’un bocí de l’escorça que hem ensinistrat perquè engendri criatures comestibles, les més diverses i variades que puguem imaginar. De dolces, picants, amargants, àcides... Un assortiment vegetal que ens confereix el plaer de sentir-nos com el pare de la criatura mentre ens contemplem com li creix la panxa a la versàtil carbassa que hem privilegiat al verger més propici de l’espai de què disposem. Assistir a l’acte d’amor verdulaire mentre planten, reguen o herbegen és un sagrament estacional de vida. Antigament de subsistència.

Pel que fa a l’experiència personal el meu vincle amb la terra no passa pas per conrear un hort. Encara recordo -i em condiciona aquesta determinació- quan de molt jove calia cavar la immensitat dels camps de cols i de bledes competint amb l’energia d’aquells avis que no fumaven ni reposaven, un herois tenaços de tarannà corretjós. Permanentment ajupits amb l’esquena vinclada -trencada- jo em contemplava el cel per si plouria i calia anar a recer. Va estar llavors quan em vaig prometre a mi mateix que no em miraria mai més una aixada, que no la penjaria a la paret ni per fer bonic. Potser cal afegir-hi també el record de cavar cebes que, com sabeu, fan plorar.