Hiverns.

 

Dies d’horror i d’ira tectònica. Com si l’aturada del nucli intern de la terra, que esmentava en una publicació anterior, hagués enferritjat els mecanismes que feien rutllar l’harmonia críptica a l’interior del globus terraqüi propiciant la gran catàstrofe que ens posa els pèls de punta. Les imatges que ens arriben de la Turquia més pobra i de Síria, ja castigada pels combats d’anys, corglacen. La impotència davant dels efectes de la destrucció és massa eloqüent per la devastació i la mort causades. Com a les guerres però sense un enemic a qui odiar. Un adversari invisible que fa trontollar amb fúria desmesurada la solidesa on trepitgem, on edifiquem o on dormim sense avisar i sense treva, amb rèpliques que rematen tot assegurant-se’n, de les malvestats.

Perdre la casa, el cotxe, les fotografies i la paperassa -tot alhora- deu ser una anècdota quan la fortuna ens deixa viure per patir-ho a canvi d’emportar-se el que posseíem. I el premi gros, que els teus també hagin subsistit com tu mateix. Veure, com a públic des de la distància asèptica, l’esfondrament dels blocs d’habitatges, la polseguera que s’aixeca i el soroll que provoca esborrona. Imaginem patir-ho testimonialment. O aquells que romanen atrapats entre les runes amb un bri de consciència patint fred, set i gana. Matxucats, nafrats, greument ferits. Deixarem les víctimes sense cap mena de remei al calaix d’una altra dimensió amb vint mil i escaig morts en un recompte que cada dia que passa s’enfila més i més. Podrem precisar mai el nombre exacte de morts?

Són aquestes catàstrofes naturals, imprevisibles, les que rebaixen a la categoria d’aprenents els humans que al llarg de la història han maldat per superar-les i en ocasions ho han aconseguit amb armes convencionals o d’aquelles que són tan destructores com les forces de la natura desfermades, tant o més que els llamps i els terratrèmols. L’oportunitat, si és que pot néixer en la desgràcia, consisteix a convertir-nos també en aprenents de solidaris essent capaços de deixar en un segon pla els daltabaixos generats pels homes per socórrer els damnificats fent-ho sense interessos polítics barroers, corrupció o pillatges a compte de la bona voluntat desinteressada.

... ... ... 

Un daltabaix barroer generat pels ferroviaris amb carrera ha estat la notícia -el fet- que uns trens nous que havien de circular per Astúries i Cantàbria no passen pels túnels. No ve d’un pam, la divisa dels imprecisos, s’ha tornat a verificar A l’era de la intel·ligència artificial mesurar hauria d’esdevenir un tràmit efectuat amb mil·limètrica eficàcia. Una elemental regla de tres on la “x” i el desllorigador resultant siguin fiables i en aquest cas que els combois hi rodolessin balders, sense topar a les parets dels túnels. Personalment jo puc entendre que això de les mides té un punt de misteri aleatori que és el que fa que, quan escurces unes calces, un camal et surti més llarg que l’altre. No parlaré del quadres que pengen torts a les parets o dels mobles puzle que desafien les elementals lleis de la gravetat. Cert que hi hauria d’haver una diferencia en la competència professional entre els que practiquem les manualitats o el bricolatge i els dissenyadors de ferrocarrils.

... ... ...

Bon cel, Josep Mª Espinàs! Ens ha deixat un mestre artesà de la llengua. Per la seva gran producció, pels articles diaris a la premsa. Un escriptor que marxa sense aixecar polseguera, discret. Un artesà de la paraula que cada dia com un bon flequer pastava a cops de tecla -amb una mítica màquina d’escriure- la reflexió del dia. Sense enemics, tenia la virtut de no provocar-los. Respectat, llegit i bona persona. Una bonhomia que destaquen totes les lloances d’aquest dies.

Jo el vaig conèixer en una trobada a la seu de l’editorial La Campana a l’estiu de finals del mil·lenni. Ell i l’editora em van rebre una tarda perquè volien publicar una novel·la que els havia tramès, Memòries de destins -que encara avui fa migdiada al pavelló dels impublicats-. Va estar una tarda de les que recordes, per les converses, per la il·lusió i pels llibres que em van regalar. Per raons que no tenen a veure estrictament amb la novel·la, el projecte se’n va anar en orris. Del meu record persisteix que l’Espinàs, tota una autoritat, hagués llegit amb deteniment la meva obra. Recordo -deuen ser coses dels editors- que em va suggerir que modifiqués un personatge, Mossèn Passerell.