Els gomets de la Colau.

 

I la vida urbana continua amb la intensitat de la festa major dels congressos de telefonia malgrat les obres i els gomets amb què la Colau ha engalanat el Pla Cerdà. Això dels gomets ho faig una bona troballa per definir la Barcelona transformada en un trencaclosques de mobilitat espessa com una escudella vegana, sense contaminants ni additius que no siguin els colors i les garlandes amb estètica de llar d’infants o circuit pedagògic de la Guàrdia Urbana per ensinistrar els germans grans d’educació primària en l’ús de semàfors i passos zebra en tres dimensions i perspectiva cívica quan ens fan l’ullet. Arribarà un dia que els semàfors seran mobiliari urbà obsolet, monuments nostàlgics a la decadència del trànsit amb rodes.

Jo he estat testimoni de la pacificació -zones de pacificació urbana, les designen les autoritats municipals-, un altre recurs afegit per desterrar dels municipis els vehicles i la contaminació que comporten. En realitat es tracta d’una declaració encoberta de la guerra sense treva contra el pneumàtic a l’asfalt. Un concepte ampul·lós que tots subscrivim mentre no ens transformem, amb mirada matadora, en ferotges usuaris del vehicle privat. Serà apassionant veure com resoldran el problema de la mobilitat d’ací a poques dècades. Mentre, les companyies que asseguren el decessos traslladen els beneficiaris al cementiri amb vehicles híbrids endollables.

Tornant a la pacificació urbana de cos present puc declarar que vaig ser testimoni del tancament d’un carrer per on tampoc podien circular els autobusos urbans que havien de creuar davant d’una escola amb els patis completament deserts mentre una vintena de criatures mal comptades jugaven al bàsquet en precari al bell mig de la calçada. Una cistella sense fixar a l’asfalt i una taula de pícnic com una barricada provocadora al moll de l’os de l’ample carrer amb una mare feliç, només una, atalaiant un pastís casolà fet al matí amb molta cura. 

Un divendres al mes, quan la jornada escolar de tardes s’esgota, aquesta via urbana es barra a la circulació sense previ avís, un fet consumat. Una patrulla d’agents locals n’impedeix l’accés. Em poso a la pell del policia local que havia d’explicar la iniciativa, “jo només faig complir el que diuen els de dalt”, argumentava poc didàctic amb un punt de poca convicció davant del despropòsit -per com era percebuda la mesura- i l’emprenyada dels soferts i pacients usuaris del transport públic que esperaven en va l’autobús que no arribava. Els comentaris dels motoritzats -patinets inclosos- me’ls vaig estalviar, no en puc donar fe.

Barcelona és una ciutat a qui estan fent una cara nova a batzegades entre les obres i altres iniciatives com l’esmentada. Una ciutat ara molt convulsa amb un termini interessat i precís, les properes eleccions municipals. Just començar la campanya les grans transformacions haurien d’estar inaugurades encara que els residents no les haguem integrat ni paït. El temps les posarà a prova i, de caldre, algú les declararà amortitzades per reprendre’n una altra renovació definitiva i sempre la millor. Literatura de programa electoral amb metàfores esbudellades i carrers en obres descarnats. Això li deu haver succeït, des de l’època dels romans, a la vorera de casa, una pacient testimonial per com l’han intervingut a cor obert les companyies d’aigua, gas, llum i telefonia. El capítol del clavegueram no el tocaré.

Barcelona era i és, malgrat tot, una festa. Un aparador farcit de meravelles que aquests dies celebra el MWC, el congrés mundial dels mòbils, amb iniciatives que ens resoldran també l’enigma de la mobilitat que ens ha de pacificar les zones existencials que ens neguitegen. Arribarà el dia en el qual, des d’un sofà o d’una butaca ergonòmiques, ens bellugarem sense haver de trepitjar el carrer. El dia que, sense haver de fer maletes, podrem viatjar amb bitllet d’anada i de tornada a la segona residència al Ripollès o a la Cerdanya amb el metavers, l’alternativa sostenible, més confortable i sense embussos de cap de setmana.

Compte, que està en taronja!