Postpandèmies.

 

Fa tres anys ens van tancar a casa. La por i la incertesa van jugar a favor d’una mesura imposada que en d’altres circumstàncies hauria estat molt difícil d’admetre. Malgrat els negacionistes, la majoria de persones vam rebre-ho com una resposta racional, que pertocava, a un moment delicat que ens va esparverar a la majoria. Vam ser obedients, aplicats i pacients. Passats tres anys d’aquells llargs mesos, a la gaseta del confinament hi cuegen les mínimes prevencions que encara ens obliguen a posar-nos la mascareta en dependències sanitàries i a les farmàcies. Fa només unes setmanes l’ús també era obligat al transport públic encara que semblava només una recomanació per tapar la cara de babau de qui la diuen ben posada. Avui, gairebé una anècdota del que van estar aquells mesos on el rotlles de paper higiènic es van convertir en moneda de canvi o la divisa més cotitzada per subornar el virus.

Què en recordem? Quines coses ha canviat o n’ha imposat de noves el coronavirus? Recuperada la gairebé normalitat absoluta roman, crec, el record selectiu de les vivències menys fosques del que vam suportar. Oblidar, però, aquells que van morir no és possible per als que la pandèmia va delmar algú dels seus, dels familiars o companys de tota la vida més propers que en la solitud dels hospitals ens deixaven sense poder-los acomiadar ni fer-los costat. Sense rituals ni flors. Només han transcorregut tres anys i ja sembla que parlem d’una eternitat, d’un malson del quan ens deixondim sobtadament a la matinada, semblaria que ha estat només això, una fantasia.

Les conseqüències, les maneres de relacionar-nos amb la vida laboral, sobretot, han fet un tomb considerable. Hem estat capaços de traslladar les oficines físiques a la cambra de planxar redecorada amb un fons de pantalla que simula una biblioteca virtual desenfocada. La no presencialitat o la virtualitat laborals han fet forat. També s’ha imposat la distància o la fredor ja que algunes persones s’han avesat a reprimir les efusions mediterrànies amb què ens reconeixem dosificant-les. Compte! Hem après a rentar-nos les mans. A relacionar-nos en les terrasses provisionals al sector de la restauració que alguns ajuntaments van habilitar per airejar el contacte físic.

Oficialment, la pandèmia no s’acabarà fins que no ho digui l’Organització Mundial de la Salut. Interessos econòmics -o polítics- ja l’han liquidada. Mentre, les estadístiques constaten el volum de malalts de covid persistent entre el 15% i el 25%. Persones en edat laboral i social que no poden reprendre com solien la seva vida. Alerten alguns científics que la magnitud del problema encara no s’ha evidenciat del tot. Les conseqüències de qui ho pateix ha portat a famílies al llindar de la pobresa. Desateses pels descol·locats serveis públics de salut i abandonades per criteris aliens al diagnòstic perquè els afanys econòmics han de prevaldre. 

D’aquella lliçó feia l’efecte que en sortiríem més purs, més humans, més empàtics. La pesta ens posava un mirall al davant i ens hi reflectíem carregats d’imperfeccions i de bonys que, confinats, esmenaríem. Una oportunitat per redreçar el món -postulaven els ingenus- ja que el problema era d’abast global. D’aquests propòsits quins n’hem assolit? Les deficiències, fent balanç, sí que han resistit -recordeu la cançoneta, l’himne del confinament- i els bonys, com una panxa sedentària, han crescut.

Han tornat els horrors de la guerra. La sensació verificable que el món és un orgue de gats. Podríem assegurar que les misèries de sempre no les va atacar pas el virus ni les va afeblir o eradicar. Que els negocis han de continuar, com la vida. N’hem sortit a la manera com obrim una ampolla de cava xarbotada, amb soroll i bombolles -que això s’acaba i la vida són quatre dies-. Cal constatar o deixar testimoni tanmateix de l’estat d’ànim, de l’impacte emocional que es podria associar a una modalitat mental del covid permanent, que ha flagel·lat algunes persones durant i després dels moments de virulència. Especialment els infants i adolescents a qui l’excepcionalitat ha furtat uns anys preciosos.

Mentre, és possible que visquem sinó en la ignorància en la indiferència d’una altra pandèmia que ens ataca sense vacuna a curt termini. El canvi climàtic en versió estrall, ventades, aiguats, nevades... allò que sempre havia passat catalogat per estacions s’ha trastocat. Els negacionistes d’aquestes alteracions ho tenen molt magre per argumentar, però són mesells i el món dels diners és obstinat. Per ara, gairebé coincidint amb la pandèmia del virus, a Catalunya patim una sequera extraordinària que només poden resoldre les pluges que posats a demanar haurien de ser suaus i generoses per omplir una altra vegada els pantans de vida, esperança i, fonamentalment, d’aigua.