Els vells economistes no moren mai.

 

Hem assistit a un sainet polític auspiciat per la dreta més marcial, rància i nostàlgica. L’ala escindida del PP representava una astracanada en dos actes amb un final sense emoció ni sorpreses. Com aquells alumnes díscols que aixequen el dit per interrompre i pertorbar, així ha estat la darrera moció de censura del feixisme rampant -jo sí que recordo qui era en Blas Piñar-. Una sessió, la primera, en la qual el cruel Pedro Sánchez semblava emprar l’estratègia de castigar les febleses i la ferralla Tamames amb un atac directe a la línia de flotació de la pròstata del vell comunista. Vergonyós i patètic. El punt emocionant -jo diria que morbós- consistia a observar el posat del postulant com a president del govern reclamant temps i alliçonant sobre la durada de les intervencions alienes.

M’ha fet patir, en Don Ramón, era com un vehicle descatalogat que treuen a circular per una autopista amb carrils massa ràpids. D’aquells cotxes d’època que no els cal cinturons de seguretat perquè no en portaven d’origen. Tampoc retrovisors, és possible que de tenir-ne hauria fet un cop d’ull al passat i, és molt probable, que no hagués sortit del garatge a risc de patir una ratllada o una patacada. Afortunadament només ha estat un passeig curt encara que temerari fins a la Carrera de San Jerónimo per cremar pneumàtic tot saltant-se algun semàfor.

L’entranyable professor ha fet un salt mortal sense xarxa comprometent l’equilibri, la prudència i l’orella. Més que un traductor li ha calgut un assistent. El posat del pobre home certament inquietava, amb un punt d’angúnia. Descol·locat. Com acabat d’aterrar d’una galàxia que ja no el reconeixia. Desempolsava antigues aurèoles que ha enteranyinat categòricament amb aquesta aparició estel·lar. Els personatges i l’escena ens fan enyorar en Valle-Inclán que hauria enaltit allò que la realitat no pot dignificar.

Tot distreu. S’ha verificat un acte que mirat sense passions ni adscripcions polítiques ensorra la solemnitat parlamentària. Si aquesta moció de censura hagués de servir per reclutar nous adeptes, ni que fos només per raons formals o estètiques, ha estat un fracàs rotund. Una proposta amb declaracions previsibles sense arguments raonats i sense rèpliques amb només un discurs repapiejat d’un candidat a qui costava d’entendre i amb molta pressa per fugir de la gàbia dels lleons egregis. Podríem dir que amb amics com els que l’han exhibit no calen enemics.

Ha estat una sessió explosiva amb pólvora gruixuda com la canonada que anuncia el tret de sortida a la cursa electoral que s’acosta. Les municipals i les generals, dues fites cabdals que han estat el pretext i el rerefons útil d’aquesta sessió parlamentària com de costellada. Un partit entre solters cràpules contra casats amb la pàtria sense cintura. Les línies de govern dels promotors de la moció de censura, les mesures diverses que adoptaran i les estratègies s’han de suposar, com el valor castrense -tal com figurava a la cartilla militar quan aquest servei era obligatori-.

Com deia un dels significats promotors de la moció, “la gent de bé espanyola” defuig el menysteniment a Tamames -Visca Don Ramon!-. Tenen esperances, ha afegit, d’arreplegar vots en la tercera edat. Una pretensió que haurien d’haver explicitat en el discurs d’intencions deixant clar que un vot a la formació donava dret a un viatge preferent de l’imserso a Acapulco.

Més que una fita de la gran festa major de la democràcia en seu parlamentària ha estat un acte pacient dels oients a la senectut fora de context verificant que la decadència és aliena a nosaltres mateixos, perquè aquesta mai es declina en primera persona. Sempre, la decadència -com el ridícul- són patrimoni dels altres.