Us rebaixaré els impostos.

 

M’he esperat uns dies cercant esdeveniments per no tenyir de color ràbia les percepcions furioses que ens encerclen. Entre els esdeveniments de Rússia i de França la política a Espanya tanca acords sense eufemismes ni cap mena de rubor, amb molt poca vergonya perquè els pocavergonyes polítics han obert la veda a l’exabrupte sense haver de dissimular i pel broc gros. Qui la dirà més grossa? Qui exhibirà i aspergirà amb més barroeria les seves intoleràncies sense dissimular quan la mentida o la falsedat ens les volen fer empassar per la força com rodes de molí sense gluten.

A la llotja de les idees cotitzen el combat a les llengües minoritàries, al masclisme, als exercicis diversos de llibertat individual com a l’hora de voler marxar cap al paradís amb una mort digna, contra determinades opcions sexuals. Tot el catàleg descarnat dels supremacismes surten de l’armari ostentosament, sense dissimular sinó fent-ne bandera -única- d’unes propostes que ofereixen poques alternatives. Només has de decidir el teu vot, de la resta ja se n’encarregaran. Ja et diran si pots presenciar una determinada obra de teatre -ja ha succeït al municipi de Valdemorillo- o pots veure una pel·lícula d’aquelles que fan pensar massa o s’hi visionen escenes escabroses que atempten contra la moral i les bones costums de sempre. No us estranyi, els noticiaris cinematogràfics coneguts com a NO-DO, però en color i d’obligada projecció, poden tornar a les sales de cinema. De fet, en alguns mitjans ja són vigents com a laboratoris experimentals per al dia de demà.   

Imatges entranyables de concursos de menjadors de calçots, danses folklòriques carrinclones i aixecadors de pedrots que posaran a prova els músculs herculis partint a mans nues obsoletes enciclopèdies per la meitat. Prodigis regionals de la naturalesa humana amb pubilles d’estar per casa repartint rams de floretes als vencedors. Això sí que són homes, la llavor on emmirallar-nos sense escarafalls. Missatges fàcils d’explicar i d’entendre apel·lant als racons foscos de l’esperit, com dogmes inexplicables embolcallats amb grandiloqüències abrandades que amaguen la lletra petita subjacent.

Qui hi fa costat? Els resultats electorals certifiquen l’auge a molts països d’aquestes nostàlgies que mai s’han descatalogat. Ja les hem vist vèncer i perdurar. Continuen vives -no sé si tornaran a ser vigents- però cada vegada tenen més addictes. La política i la història viuen rodolant -com un hàmster- en una espiral de moments contradictoris on els fets basculen i es repeteixen desmemoriats en una amnèsia perillosa. Això il·lustra, per exemple, les preferències electorals, les batzegades, que canvien radicalment el sentit del vot en determinades àrees geogràfiques i socials com els cinturons rojos que pateixen un procés de decoloració paradigmàtic.

Blancs de tota la vida, també alguns catalans amb barretines per globus vermells, entenem sense dubtar-ho que els “altres” ens prenen la feina i ens xuclen les subvencions. Sempre que contemplo aquests “altres” recollint ferralla per Barcelona m’imagino que practiquen un hobby, per passatemps, per esplaiar-se aferrissadament a aquesta afecció. En un país amb un percentatge d’aturats proper als quatre milions de persones hem d’importar temporers per recollir maduixots o fruita de pinyol. Cal preguntar-se qui els contracta i en quines condicions sospitosament avantatjoses. Insisteixo, venen a pispar-nos llocs de feina. L’altre argument que els presenta com a lladregots d’assistències està per demostrar amb molta objectivitat i tota la transparència per saber de què i quant parlem, de si hi tenen dret o no perquè, si tenen papers, haurien de ser ciutadans de ple dret.  

Aquests cants de sirena eixordadors en èpoques electorals, com la que patim, tenen una partitura que no falla mai, és com el ball de rams de la festa major de la democràcia, un cerimonial de galanteig. En aquesta peça clàssica els dansaires ofereixen un pom de flors que vol representar la baixada d’impostos que proposen. Qui no vol pagar menys a l’estat? Un argument que té el pes reforçat per la coincident recaptació d’impostos que Hisenda practica implacable aquest més amb la parada electoral que tenim muntada. Caldrà molt vi negre amb gasosa ben freda per suportar-ho i cremes protectores per no sortir-ne socarrimats. Les matemàtiques em van grans, però arribo a entendre que rebaixar impostos comporta retallar serveis públics. Com es financen, doncs, les escoles, les rotondes i els carrils bici o la sanitat. No cal tenir un màster en aritmètica per comprendre que els percentatges aplicats per igual a tots els contribuents, el que em toqui a mi de les rebaixes que anuncien seran la xocolata del lloro comparades amb les mitjanes i grans fortunes a qui sí els representa una picossada molt considerable, milionària.

Per si de cas, jo he començat a pedalar com aquestes rates -mascotes casolanes- que volen sortir de la bola de plàstic i de les espirals nefastes.

Bon estiu!