Tardor.

 

Escrivia fa set anys, mantenint una certa vigència encara, que al setembre li manquen la lluminària i la pampallugadissa nadalenques per convertir-se en el que li pertocaria per mèrit, esdevenir la porta de l’any real. El melangiós setembre tanca el cercle de la natura, però li escamotegem la parafernàlia del compte enrere posant el rellotge a zero tot inaugurant l’any solar oficial. Setembre neix menystingut i deprimit tocat per la desolació feixuga de tornar-hi, a la feina, a l’escola, a la monotonia empal·lidida i sense la banda sonora d’una cançó rumbosa d’estiu. És una mica l’obertura mandrosa –i fúnebre- per a una simfonia de calendari. El romàntic Peppino de Capri, una de les veus més populars de la cançó napolitana, va voler posar-hi remei; encara deu tenir la patent d’una melodia de bategar lent i ballar aplomat –Melancolia al setembre- que triomfava com a tonada hiperglucèmica d’arrambar a la dècada dels seixanta.

En la roda vital de la natura la tardor era preludi de fred, de letargia. L’avantsala d’una hivernació reparadora abans de l’esclat generós, lluminós i verd amb què ens sorprenia i ens redimia la primavera esponerosa. Quants jorns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens deprimíssim, alcem els cors i encenem els llums. Aprenguem, com solien els pagesos, a celebrar la collita i a mirar amb goig el rebost ple amb el cereal a recer i el celler rialler. Bona festa major de tardor!

Podem confirmar tot proclamant que si no estrenem any, inaugurem curs. Curs escolar, curs polític –aquest inèdit-, any fiscal –aquest dolorós-, any agrícola amb l’inici de les labors de la preparació fins a la collita incerta i l’any litúrgic, una barreja amb l'oscil·lant calendari lunar que determina el cicle pasqual. Constato que d’entre tots es prefereix l’any sabàtic.

Setembre és el mes de les segones oportunitats, del penediment i la redempció quan colrats per sol, excessivament daurats per com d’inversament ens hi havíem dedicat, ens passaven per la planxa –a l’ast i sense criteri- dels exàmens que ens retallaven la llibertat i el gaudi estivals sense recança –Nen, estudia!- Melancolia també d’aquells setembres adolescents. Mentre, un curs més. Un setembre més. Un any més. Un repte més amb el tret de sortida al nou curs escolar que ens condiciona la vida, tota. Arribats a aquestes dates cal un homenatge carregat de reconeixement professional als mestres en general i un d’entranyable als avis en particular. Celebrem, doncs, el sant tornem-hi amb resignació, amb energia i amb empenta renovada malgrat les circumstàncies.

Avançat el segle XXI, però, del qual ja n’hem sobrepassat el rodatge amb més de dues dècades podríem confirmar que aquest ja ha perdut la garantia amb què va sortir de la factoria coincidint amb el canvi de mil·lenni. Un instant mínim i determinant al rellotge per constatar que aquelles advertències eixelebrades anunciades per alguns es confirmen i galopen cap a la certesa. En el campionat mundial dels desastres ecològics s’han batut tots els rècords. S’ha publicat el primer Informe de balanç global, que l'Acord de París va proposar per anar avaluant els compromisos adquirits contra l'emergència climàtica, la valoració general del qual és un suspens rotund. Ens alerten que s’estan tancant les oportunitats per assegurar un futur habitable per a tothom perquè les respostes de la natura no repeteixen curs sinó efectes quan no els superen any rere any sense la garantia d’una  segona convocatòria.

Equiparant el relatiu protagonisme amb aquests desastres mediambientals estem immersos en cataclismes més propers que ens neguitegen per la immediatesa amb què ens afecten, aquests tenen un gran avantatge respecte d’aquells perquè es poden superar al setembre -a les males, ens faran repetir-. La majoria són reversibles i incerts com la investidura del president del govern espanyol o la clatellada ecològica que pateix el futbol femení amb l’ull de l’huracà centrat damunt dels gratacollons inhabilitats de la federació. Trivialitats comparades amb la fúria desplegada per la natura assedegada mentre no ens ofega amb xàfecs devastadors posant en perill les superilles barcelonines en un atac de melangia urbanístic en virtut de qual qualsevol temps passat fou millor per desplaçar-nos-hi motoritzats.

Bona diada!