L'aigua cau del cel.

 

Ha plogut! Aquest dissabte passat vam gaudir d’un episodi insòlit perquè va ploure sense estralls moltes hores seguides. La carena de la Serra de Cavallera, amagada per la boira i la pluja, la vam descobrir ben blanca de neu així que les bromes van haver creuat i descarregat a les capçaleres dels rius. El Ter va pujar una mica. La terra assedegada ha engolit molts dels litres i per això l’augment del cabal no ha estat com solia, no s’ha produït una riuada forta d’aquelles que arrosseguen vegetació i sediments, però hem vist el riu com baixava amb més alegria i una mica més cabalós mentre un coixí de neu considerable cobria la muntanya, dipòsit natural de més aigua a mesura que es vagi fonent la neu.

Ha estat un plaer, una joia compartida per tothom. Hem assistir a un espectacle de la natura que cau del cel. Els que viuen pendents de les pastures ho defineixen ven gràficament -Cauen duros! Inversions aquàtiques en la borsa de futurs mentre els camps verdegen sense timidesa o les fonts tornen a rajar. Ai, qui tingués la clau de l’aixeta del cel! Quantes persones ens vam embadalir veient com les canaleres anaven plenes d’una pluja amorosa. Quin plaer caminar sota del paraigües sentint el degotim de l’aigua mentre trompassàvem els bassals. Ha costat, però la natura ha desmentit finalment l’anunci institucional ja que, efectivament -m’hi vaig fixar- l’aigua queia del cel.

 La premsa es fa ressò de la comitiva que l’arquebisbe Joan Josep Omella va protagonitzar amb un centenar de barcelonins creients rere la figura del Sant Crist de la Sang el dia que més ha plogut remullant-los a tots. Déu els va fer cas a l’anticipada. Una processó amb aquesta finalitat amb cinc-cents anys de tradició. La notícia especifica que l’última vegada que el Sant Crist de la Sang, amb seu a Santa Maria del Pi, havia sortit per fer ploure va ser l’any 1945. Benvinguda pluja!

Un cas similar però amb conseqüències nefastes, es va produir a principis del segle passat. A causa d’una altra greu sequera a les comarques del Pirineu gironí, els habitants de les contrades del Ripollès van fer una rogativa anant en processó a Núria. La Mare de Déu de Núria hi té la mà trencada a fer de mitjancera en aquesta mena de peticions. Van demanar pluja, el motiu del romiatge. A la tornada el cel es va tapar amenaçador i va descarregar una pedregada que va malmetre els conreus. La resposta celestial, en aquest cas, va estar d’una immediatesa fulminant i aclaparadora.

Les tractorades recents de la gent del camp també han tingut un punt de processó d’autopista. Els pagesos motoritzats han desfilat ordenadament amb molta fe en ells mateixos. Les seves rogatives -demandes- s’han adreçat a unes deïtats més terrenals i de menys veneració. S’haurà de veure si assoleixen allò que pretenen. Del que estic segur és que tanta energia acumulada maleint la sequera ha d’haver estat quelcom eficaç. Desconec si aconseguiran de reduir la paperassa que les administracions els reclamen, però que les mirades a l’horitzó sense núvols i les súpliques carregades de desesper també deuen haver fet, finalment, que l’aigua tornés a caure del cel.